El jove primer ministre canadenc, Justin Trudeau, va prometre durant la campanya electoral que el va portar a la presidència del seu país la tardor passada acollir uns 25.000 refugiats sirians. I en una veritable mostra de la dita "voler és poder", poc després de prendre possessió del càrrec es va posar en marxa la maquinària solidària canadenca. De desembre de 2015 a febrer de 2016, el país nord-americà va donar aixopluc justament a aquesta quantitat de refugiats.
Uns desplaçats que van arribar des dels massificats camps de Jordània, el Líban i Turquia, on malviu el gruix dels més de 5 milions de sirians que han hagut de fugir del seu país a causa d'un devastador conflicte que cinc anys després del seu inici sembla no tenir fi i deixa la població civil molt vulnerable als atacs aeris indiscriminats del règim sirià, el foc creuat de faccions armades rivals o al cruel extremisme de gihadistes com l'Estat Islàmic o el Front al-Nusra, el braç d'Al-Qaeda al país.
Xifres rotundes
Mentre el Canadà donava un exemple al món, a la UE es van celebrar diverses cimeres per tractar la crisi dels refugiats i al mateix temps diversos països -com Hongria, Bulgària o Macedònia- van aixecar murs a les seves fronteres o van endurir les seves lleis d'asil -com Dinamarca o Alemanya-. Les comparacions són odioses, però mentre la UE es comprometia el setembre passat a reallotjar 160.000 persones, el Canadà, un país amb una mica més de 35 milions d'habitants i en escassos tres mesos, va reallotjar refugiats a un ritme aproximat de 278 per dia. Per contra, a la UE, un territori poblat per 507 milions de persones i en gairebé el doble de temps, amb prou feines arriba als 1.581, segons Acnur.
La rotunditat de les xifres provoca vergonya. Però encara hi ha més, el Govern canadenc planeja duplicar la quantitat de refugiats en el seu territori. Així, mitjançant una fórmula que barreja l'acolliment públic i privat, pretén arribar a una xifra entre els 35.000 i 50.000 refugiats per a finals d'aquest any.
