Llicó d'economia per a principants: els mercats no existeixen. Ens han fet empassar aquest nom, neutre i impersonal, perquè la realitat és massa cruel: els mercats són uns senyors amb nom i cognom que tenen com a objectiu guanyar diners, i en base a això prenen decisions. Ni els importa fer caure governs ni menys encara els preocupa el futur dels desgraciats que viuen sota aquests governs, siguin grecs, espanyols o britànics.

Quan algú ens explica que els mercats estan preocupats per si s'imposa el Brexit, en realitat significa que hi ha uns senyors que temen no guanyar tants diners com pensaven, però sempre seran molts més dels que vostè, lector, guanyaria si visqués cent vides. Inclús la paraula "preocupació" s'ha d'entendre com el que significa: la mandra que fa posar en marxa una alternativa que permetrà assolir els mateixos guanys, tan tranquils que estaven ara. Que ningú pateixi, cap d'aquests que s'aixopluguen sota el mot mercat, quedarà en la ruïna.

Tranquil·litzades les consciències, temo que el que més estranya del Brexit, si més no en aquest racó d'Europa, és la consulta en si mateixa. Que els britànics són estranys ho vaig descobrir quan estudiava als Maristes: el professor d'anglès, l'Andrews, es dirigia sempre a nosaltres clavant la mirada en un bolígraf Bic naranja posat meticulosament davant seu, a sobre la taula. Durant dos anys, ignoro si per timidesa o per seguir un ritual dels antics druides de les illes, l'Andrews va estar-li explicant al pobre bolígraf els secrets de la gramàtica anglesa, verbs irregulars inclosos, sense que li importés no rebre resposta. Aquell Bic, avui sens dubte un consumat traductor de Shakespeare, em va immunitzar respecte qualsevol fet que arribés del Regne Unit, i incloc tant les turistes amb bossa de xarol com això de consultar els ciutadans si volen deixar de pertànyer a la UE. TheUnited Kingdom is diferent! Aquí no només no ens consultaran mai per sortir de la UE, sinó que ni ho van fer per entrar-hi, simplement ens vam trobar un dia que el cafè havia passat de costar 100 pessetes a costar-ne 160, i mentre ens el preníem vèiem a la TV un polític que negava que l'euro hagués suposat cap encariment.

El problema greu, per tant, no és ni dels mercats ni dels anglesos. El problema és dels catalans, que crèiem ser el melic del món i hem de veure com tot Europa està pendent de si el Regne Unit s'hi queda o marxa, mentre a ningú -excepte no sé quin diputat flamenc amic d'en Romeva o de Lluís Llach, ara no ho recordo- li importa el que faci Catalunya, suposant que algú sàpiga que vol fer res. Catalunya ve a ser el fill adolescent, pesat i capritxós que et diu cada dia que marxarà de casa, o pitjor encara, que hi vol entrar. Ningú li fa cas. Una altra cosa és que t'ho digui la senyora, abraçada a un maromo i amb una minifaldilla que mai li havies vist. Això és el Regne Unit.

- Però escolti, que nosaltres volem fer una DUI i una RUI i un pacte amb Espanya, i després volem ser a la UE i a l'euro i...

- Calla, nen, i no molestis, que els grans estem parlant de coses serioses.