El llavors primer ministre britànic, Winston Churchill, amb el banquer Joan March, va muntar una complexa xarxa de suborns a diversos generals franquistes per impedir que Espanya entrés a la II Guerra Mundial al costat d'Alemanya. Aquesta és la tesi que sosté l'historiador Ángel Viñas en el seu últim llibre, Sobornos. De como Churchill y March compraron a los generales de Franco (Crítica). En el llibre, Viñas desmantella la idea que Franco va eludir les pressions de Hitler per entrar en la contesa, com sempre ha sostingut un corrent historiogràfic benevolent amb el dictador. Per contra, Franco sí volia entrar a la guerra al costat d'Alemanya, perquè li serviria per materialitzar les seves reivindicacions territorials. Franco "necessitava l'ajuda alemanya" per poder materialitzar aquestes reivindicacions imperials, que es basaven en el Marroc francès, l'Oranesat, una ampliació de territoris a l'Àfrica subsahariana i, de manera fonamental, Gibraltar. "Per als alemanys, l'entrada d'Espanya a la guerra no era vital, però per als britànics sí que era vital que no entrés, ja que havien d'evitar que els tallessin les comunicacions per l'Estret", va assenyalar l'historiador.

La gran paradoxa que Viñas s'encarrega de revelar en aquest llibre (per a la confecció del qual ha emprat, entre d'altres, documents desclassificats pels britànics el 2013) és que Churchill estava molt preocupat per la possibilitat de l'entrada d'Espanya a la ?guerra i no valorava el desinterès d'Alemanya en aquest sentit. Segons assegura aquest historiador, per als britànics hi va haver un moment crític, a partir de juny de 1940, quan després de la caiguda de França es van adonar que els alemanys podien envair Espanya i ocupar Gibraltar, o bé Espanya podia entrar a la guerra i atacar el Penyal, que en aquell període era molt vulnerable. Per això, les autoritats de Londres van establir una operació a gran escala per subornar alguns dels més conspicus generals franquistes, com Aranda, Varela, Gallarza o Kindelán, així com al mateix germà del dictador, Nicolás Franco. Cap d'aquests generals era molt entusiasta de Hitler, a diferència d'altres com Yagüe o Muñoz Grandes, clarament pronazis, el mateix que el llavors ministre de Governació, Ramón Serrano Suñer, cunyat de Franco. Es tractava de neutralitzar les ànsies irredemptistes i bel·licoses de Franco i Serrano, mitjançant un procediment de sedació d'alguns dels seus més destacats generals, basat en la injecció de grans quantitats de diners per tal de calmar-los.

"Justament quan va caure França, al juny de 1940, Franco es va declarar preparat per entrar a la guerra, sempre que obtingués una compensació", va dir Viñas. Segons l'autor, "March pensava que els britànics guanyarien la guerra, i això era beneficiós per als seus negocis", fet pel qual es va encarregar de canalitzar a través de les seves xarxes de contactes tot el flux dinerari destinat a fer aquests suborns. De la lectura del llibre s'infereix que queda desmantellada la llegenda que ha envoltat la cèlebre entrevista que Franco i Hitler van celebrar a la localitat francesa d'Hendaia el 23 d'octubre de 1940 i en la qual, segons els historiadors més "profranquistes", el dictador va evitar l'entrada d'Espanya en la contesa.

Viñas recorda que la reivindicació espanyola sobre el Marroc francès li plantejava a Hitler un problema molt complex en termes polítics, atès que aquest territori estava sota el control del règim col·laboracionista de Vi?chy que encapçalava el mariscal Philippe Petain. "Hitler va anar a Hendaia a trobar una fórmula que conciliés els interessos contraposats", va assegurar. L'autor va establir que és possible que Hitler li donés a Franco poc més que vagues expectatives: "Possiblement, Hitler li va dir a Franco que prenia nota de les seves ambicions, però no li va donar cap resposta per escrit".