El fiscal s'emporta la noia

-Estan Investigant els comptes del Duc.

El plural corresponia al jutge José Castro i al fiscal Pedro Hor­rach. Ja no, han passat de col·legues inseparables a rivals també inseparables. La ruptura pública i privada del duo Castro&Horrach, amb rivets de divorci melodramàtic, reviu els concerts del retrobament de Simon&Garfunkel. Tots dos cantants pujaven a l´escenari per escales diferents, i tornaven a utilitzar-les després dels aplaudiments per no ensopegar.

Dos cavalcaven junts. La sentència a mitges del cas Infanta deixa un sabor agredolç en els paladars de Castro i d´Horrach. Han demostrat un tremp molt superior al caòtic tribunal del cas Nóos, però no poden celebrar-ho conjuntament. Hi participen del dilema que tots dos haurien de sentir vencedors parcials, però ja cap pot ser feliç si sap que l´altre comparteix aquest sentiment. En ­síntesi, el fiscal s´endú la noia. Allibera de les flames Cristina de Borbó, a la qual enaltia com si fos Joana d´Arc malgrat que mai va moderar la cobdícia del seu marit Iñaki.

S´aclareixin el terreny jurídic, perquè aquest enfrontament clàssic de dos homes per una dona amaga un concurs de popularitat. Horrach volia guanyar-lo sigui com sigui. Un membre de la fiscalia anticorrupció et deté pel carrer i et pregunta:

-Coneixes el nom del fiscal de «Malaya» o de «Gürtel», o d´algun dels escàndols de corrupció?

El formula com una acusació de narcisisme, però tanca l´evidència que el jutge d´Instrucció monopolitza les investigacions judicials. Si vols ser un fiscal Giuliani, Cuomo o Spitzer amb difusió estel·lar has d´emigrar als Estats Units.

Sense Horrach, el cas Infanta no hauria arribat fins aquí. Sense Castro, no hauria passat d´aquí. Donat el comportament erràtic del tribunal, que es remunta a l´inici de la vista, Urdangarin i Matas haurien sortit absolts sense l´exigència del fiscal. Però també és probable que la incorporació de la infanta a la banqueta fora decisiva, perquè la veritat judicial sobre el saqueig de les Balears per la banda de Nóos coincidís en alguna cosa amb el que ha passat. L´entorn d´Horrach, més complicat que el de Messi, insisteix que la investigació porta la firma del fiscal, i que el jutge s´apropiava d´un mèrit aliè. L´acusador públic atribueix la ruptura irreversible a un incompliment de vots. En la seva versió, Castro li va garantir que en cap cas portaria a la Infanta a la banqueta. Fins i tot li va plantejar l´interrogatori de la imputada com un tràmit.

Castro es remet a la versió oficial. Va rebutjar categòricament al principi la imputació de la Infanta, un document que Horrach li ha retret a cadascun dels seus escrits en defensa de Cristina de Borbó. De l´acte judicial es desprenia que la monarquia era un assumpte polític, que excedia les seves competències. No obstant això, es va creuar la intempestiva declaració de Diego Torres, la seva abraçada suïcida a la Zarzuela com a inspiradora de les embolics de Nóos. L´instructor va canviar de criteri, el fiscal va decebre els que havia tranquil·litzat. La resta és història.

L´argument definitiu peca d´impropi en una anàlisi amb pretensions, però aquí va. Castro cau millor que Hor­rach. El jutge és, perdó per l´anglicisme, un natural. S´ha convertit en un símbol que Horrach, pèssimament assessorat pel seu entorn, s´ha obstinat a destruir en lloc de participar vicàriament de la seva glòria en condició de satèl·lit.

A Castro li va costar entrar en el xoc. L´oportuna investigació de l´Audiència Nacional contra Mans Netes, en ple judici de Nóos, va ser la gota que va fer vessar el got. El magistrat veia la mà del fiscal després de la iniciativa dirigida pel jutge Pedraz. La querella entre els dos símbols de la lluita contra la corrupció a Espanya era impossible de reconduir. En el paisatge després de la batalla, el septuagenari Castro es recompon després d´una operació d´esquena que no pot ser aliena a la tensió acumulada en aquests anys, a canvi d´un sou de funcionari. Horrach tampoc rebrà un reconeixement a l´altura dels seus afanys, costa casar-ho amb l´exercici privat de l´advocacia. Es reconciliaran massa tard, quant entenguin que comparteixen una talla superior a la d´un tribunal clarament superat. Castro i Horrach no tenen els mateixos amics, però sí els mateixos enemics.