La comprensiva interlocutòria de l'Audiència, que deixa en llibertat Iñaki Urdangarin, no pot haver sorprès els que van sobreviure a la lectura del foli 571 de la sentència del cas Infanta. El tribunal destaca allà que «no considerem que la conducta tingui una especial gravetat en atenció al valor de la quantitat sostreta (445.000 euros)». D'acord, s'aplica la franja més moderada de penes a la banda. Si acceptem amb l'Acadèmia que sostreure és sinònim de robar, el robatori de mig milió no revesteix massa importància. Irreprotxable jurídicament, cosa difícil d'explicar als ciutadans en el nom dels quals s'imparteix justícia.

El segon homenatge de l'Audiència al comportament exemplar d'Urdangarin en menys d'una setmana intensifica la vergonya, perquè aquí no s'acarnissa únicament en els seus inigualables fòrums fantasma. O «cimeres internacionals», per remetre´s a la sentència. La interlocutòria deixa lliure el condemnat en aplicació estricta dels criteris d'exquisit comportament, arrelament indestructible i excel·lent parentela que van permetre que la banda rebés sis milions d'euros de fons públics dels governs del PP a Balears i València. De fet, la llibertat recuperada ofereix una oportunitat immillorable per reprendre l'activitat forística.

Els arguments utilitzats per l'Audiència de Palma per mantenir en llibertat Urdangarin són els mateixos arguments que va desatendre l'Audiència de Palma a l'hora d'empresonar Maria Antònia Munar i José Juan Cardona. Demanar coherència seria grotesc a hores d'ara de la sentència, però el gir copernicà confirma que la institució mallorquina ha renunciat al prestigi obtingut en la lluita contra la corrupció.

Els fets creen sovint problemes als raonaments impecables. L'Audiència dóna llibertat a Urdangarin perquè «disposa d'arrelament laboral suficient a territori nacional». En efecte, el seu treball es troba tan arrelat a Espanya que resideix a Suïssa, segons comunica la mateixa interlocutòria. Sense entrar en què ningú coneix a què es dedica l'handbolista des que va deixar d'explotar la qualitat règia de la seva esposa. El seu advocat, Mario Pascual, ha declarat que «busca feina on sigui, no sé si està en condicions de triar, però treballarà on pugui». Ha de tractar-se d'un arrelament laboral retroactiu. És un assumpte sensible quan s'afirma que aquestes arrels es deuen al fet que «les particulars circumstàncies d'Ignacio Urdangarin, àmpliament conegudes, ens eximeixen de la seva detallada anàlisi». Sorprèn que s'utilitzi un text jurídic per excitar la imaginació del lector, una deriva esotèrica que obliga el lector a preguntar-se si les abstractes «circumstàncies» es refereixen a La Zarzuela o a l'atenció dedicada a l'escàndol per Sálvame.

La perplexitat davant la interlocutòria de llibertat per a Urdangarin tampoc s'haurà estès als que van llegir el foli 505 de la sentència, on s'estipula com a fet irreversible que «els beneficiaris de l'esdeveniment són els ciutadans». En una dècada llarga no ha aparegut un sol ciutadà que no participés en els fòrums i destaqués la seva rellevància. Més ben dit, no hi ha un sol ciutadà «beneficiari» que s'enrecordi d'ells.

Entre les cauteles mínimes que imposa la generosa interlocutòria, hi ha l'obligació que Urdangarin comuniqui «al Tribunal tot desplaçament que realitzi fora de la Unió Europea». Es dona la «particular circumstància» que els ducs desposseïts del títol habiten a Ginebra, que en l'últim recompte es trobava fora de la UE. En aplicació estricta del precepte esmentat, el creador de «cimeres internacionals» haurà de telefonar a l'Audiència cada vegada que surti de casa.

Ningú és tan malvat per imaginar que una instància important com l'Audiència pugui confondre els límits de la decreixent Unió Europea. Es tracta simplement de consignar que, igual que succeïa en la sentència, tot en la interlocutòria es dirigeix a simplificar la vida del pobre Urdangarin.

La sentència de la setmana passada havia de conduir a dues conseqüències inexcusables, per salvaguardar el miratge d'una justícia igual per a tothom. La primera era la immediata renúncia de Cristina de Borbó als seus drets successoris. La segona, la retirada simbòlica del passaport al seu il·lustre marit. Cap s'ha complert. Res impedeix a Urdangarin un viatge a països sense tractat d'extradició. Als que no marxarà, perquè així ho ha decidit l'Audiència.

Els dos anys de diferència de pena no expliquen el major acarnissament amb Diego Torres. Especialment, després de l'excel·lent tracte dispensat a la sentència a la seva dona Ana María Tejeiro, que obria comptes de centenars de milers d'euros a bancs suïssos de Luxemburg amb absoluta ignorància sobre la procedència il·lícita dels diners.

L'Audiència deixa lliure Urdangarin, però no perdona el fiscal. Les pèssimes relacions entre Pedro Horrach i la presidenta del tribunal van alarmar els assistents al judici. En 750 folis de sentència, no s'efectua el mínim reconeixement protocol·lari a la ingent tasca duta a terme per la fiscalia Anticorrupció sobre l'escàndol. La petició de penes va ser reduïda a menys d'una tercera part. La incompatibilitat absoluta es va rematar ahir, en desestimar-se íntegrament les propostes de l'acusador públic. Que tampoc anaven més enllà d'una fiança suportable.

No és desgavellat proposar que Urdangarin mai trepitjarà la presó. Si hi ha algun dubte referent a això, n'hi ha prou amb tenir en compte un altre fragment de la interlocutòria d'ahir. «La pena que, no hem d'obviar, respon a la suma del total de les imposades». És a dir, n'hi ha prou amb un retoc cosmètic del Suprem, que rebaixi l'única condemna superior a dos anys, i l'espòs de la Infanta serà lliure per sempre. Com es volia demostrar.