El desembre de 2010, als tres mesos de la meva arribada a Suècia per dirigir l'Institut Cervantes d'Estocolm, un estudiant de vida discreta es va dirigir a Droninggatan (carrer de la Reina) des del carrer lateral on hi havia la seu del centre cultural espanyol amb un cinturó d'explosius i la intenció de causar una massacre. El destí va voler que la càrrega explosiva esclatés abans que l'homicida pogués barrejar-se amb la gent que transita per aquesta zona des que surt el sol fins que cessa la vida de carrer. En aquella ocasió, el terrorista va ser l'únic mort.

Set anys i tres mesos després, un altre atemptat terrorista ha buscat el mateix objectiu però aquesta vegada la providència no ens ha estat favorable i el camió homicida ha deixat almenys tres morts i un nombre major de ferits. Droninggatan és el carrer de vianants per excel·lència del centre d'una ciutat amable i tranquil·la per la qual discorre una multitud interminable en recerca d'alguna de les moltes botigues que s'obren en els seus edificis vuitcentistes, per entrar en calor o gaudir en els seus nombrosos i ben cuidats cafès o per entrar a l'estació del metro que s'obre als baixos de Åhléns, un dels grans magatzems dels diversos que hi ha a la zona.

Aquesta entrada del metro, que s'obre també a la plaça central i a l'emblemàtica Kulturhuset, ha estat el lloc escollit pel terrorista per colpejar la societat sueca i el model de vida europeu presidit per la llibertat i per la tolerància.

Durant els cinc anys viscuts a Estocolm, vaig perdre el compte de les moltíssimes vegades en què vaig triar aquest punt de la ciutat per quedar amb un amic, una persona convidada pel Cervantes, la meva dona o les meves filles. L'atac terrorista d'ahir m'ha dolgut com si el miserable camió de la mort hagués esclatat a la meva memòria i al meu propi cor.

Serveixin aquestes línies per deixar constància del dolor i la ràbia que sento com un veí més que vaig ser d'aquesta meravellosa ciutat. Serveixin també per recordar com, després de l'atemptat de 2010, la reacció de les autoritats i de la policia sueques va ser la de demanar discreció i prudència als mitjans de comunicació per mitigar el sentiment de terror entre els ciutadans -cosa que, com sabem, és la finalitat última que persegueixen els terroristes. Una actitud davant el terror tan admirable com la que, des d'una altra perspectiva, vam tenir els espanyols davant la massacre dels trens de Madrid.

Desitjo que també aquesta vegada els suecs encertin a reaccionar cuidant les víctimes, honrant els morts, assimilant el dolor i dirigint la vista amb orgull cap a la política d'acollida de refugiats i d'integració de la diversitat cultural i religiosa que distingeix la societat sueca com un model. Tot i que ni tan sols això els hagi lliurat dels atacs, trasbalsats i diabòlics, del terror.