11 de abril de 2017
11.04.2017

Glòria i fracàs de Carme Chacón

11.04.2017 | 10:12

Carme Chacón va fer moltes coses inusuals, com passar revista a les tropes espanyoles a l'Afganistan visiblement embarassada, i com caure del 45% al 16% dels vots en la seva circumscripció en només set anys. De la glòria a l'infern en dues legislatures. La seva victòria del 2008 va superar a la de Rodríguez Zapatero al conjunt espanyol, i la derrota de 2015 va exagerar la de Pedro Sánchez. Ha mort jove, després de recórrer el cicle d'ascens i caiguda amb una gran precocitat. A l'edat en què molts polítics encaren els seus anys més productius, ella ja ho havia estat gairebé tot, i després de ser-ho, s'havia retirat a l'exercici privat del dret i l'ensenyament. Amb el múscul cardíac mal posat i 35 pulsacions per minut no estava per perdre el temps allà on havia deixat d'encaixar.

Chacón va protagonitzar l'últim gran triomf socialista a Catalunya, just abans de la caiguda en picat. Des de feia tres dècades el seu partit dominava els grans ajuntaments i la representació al Congrés, i des del 2003 ocupava la presidència de la Generalitat. S'acostaven vents de canvi radical, però ningú ho sabia. El 2006 Catalunya s'havia dotat d'un nou Estatut, pactat entre Mas i Zapatero, però amenaçat pel PP, que l'havia impugnat davant el Tribunal Constitucional i anava pels pobles d'Espanya demanant signatures per derogar-lo. Quan es van convocar les eleccions del 2008, la majoria de catalans feia pinya en defensa de l'autonomia, i el PSC es va presentar com el vot més útil per aturar l'amenaça dels populars, amb el celebrat eslògan «si tu no hi vas, ells tornen». I va funcionar. Chacón encapçalava la llista que va obtenir a Catalunya un percentatge superior al del PSOE al conjunt espanyol, un fenomen que no s'havia donat mai fins llavors, i que no es tornaria a donar.

Però Chacón no liderava el PSC. No controlava l'aparell, que la percebia com un cos estrany. Es va centrar en la política espanyola, i va intentar dirigir el PSOE. Va perdre per escàs marge al congrés de Sevilla, amb el disgust de saber que els delegats catalans no li havien donat suport. I al cap de poc es va retirar. El 2015 va tornar per encapçalar la llista de Barcelona a les generals de desembre, però el seu partit ja estava per terra. Havia acceptat i fins i tot defensat la gran retallada de l'Estatut contingut en la sentència del TC, cosa que l'havia expulsat de l'espai central que dominava set anys abans. I la figura de Chacón era, justament, una síntesi d'aquest rumb antic.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Notícies relacionades

L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema