Com que no ho admeto em permeto dirigir-te unes paraules que espero que t'arribin. La teva personalitat política està molt ben recollida, i sens dubte ocupes un espai central en la història més recent de l'actual període democràtic i principal en la del socialisme democràtic a casa nostra. M'agradaria poder explicar que els qui et vam conèixer sabíem que a més de les teves capacitats, i vocació política eres molt feliç fent aquesta feina. Vares encapçalar una campanya electoral de la Catalunya optimista. I així eres tu: optimista, vital i com tants que ens hem dedicat a la política immensament compensada per l'oportunitat per treballar pel comú i transformar realitats.
Em venen múltiples imatges dels darrers anys, algunes de més personals, però de les polítiques ara me'n venen dues. No sé si recordaràs, Carme, el primer cop que ens vam conèixer. Jo sí, va ser a la Universitat de Girona. Feies cara de molt cansada, i no m'estranya, havies decidit seguir amb el teu compromís amb la docència. Jo m'iniciava a la política municipal i tu en aquell moment ja eres a la direcció del partit i formaves part de la comissió de seguiment del pacte antiterrorista, i ja et veies obligada a ser acompanyada per agents de les forces de seguretat de l'Estat. Vas dir-m'ho aquell dia i molts cops més. La política era transitòria i tenies clar que series sempre una professora universitària, i així ho vas fer i així ho has complert. No fer de la política una professió permanent, un bon exemple.
L'altra imatge és inesborrable. Vam viure tots emocionats des de l'esplanada del ministeri de Defensa com per primer cop una dona es feia càrrec del Ministeri de Defensa. Vas trencar aquest i molts d'altres sostres de vidre. Aquells governs Zapatero van ser històrics, i tots sabem, Carme, que en molts temps vam ser l'avantguarda dels països democràtics en extensió de la igualtat i dels drets individuals i col·lectius dels ciutadans.
Vas liderar majories electorals increïbles, quan aquella Catalunya a la qual tant ens assemblàvem els socialistes ens va donar una confiança immensa per resoldre l'encaix de Catalunya amb Espanya. A fe que ho vam intentar, amb un Estatut que pretenia augmentar el nostre autogovern. No ens en vam acabar de sortir. Però vam fer avenços que potser algun dia se'ns reconeixeran.
Vam coincidir i vam discrepar i força en els darrers temps. La situació a Catalunya no ha estat fàcil. Em queda una conversa pendent per reconèixer-te que alguns cops em vaig equivocar, com en aquella sessió al Congrés el dia abans que et nomenessin ministra d'Habitatge en què vaig trencar per primer cop la disciplina de vot sense el debat previ necessari. Tant se val per què, hi ha tantíssims bons moments i tant de respecte, que només penso en totes les idees que compartíem. Tant de bo això impregni les primàries que el nostre partit germà està vivint en aquests dies. Segur que tenies les condicions per haver liderat el PSOE, a mi m'hauria agradat que lideressis el nostre partit: el PSC.
Ara que segueixo fent el pont aeri amb la meva filla Maria, penso en tantes vegades que tu l'has fet amb el teu fill Miquel. I penso en la teva mare, Esther, un gran exemple no sols per a tu. I penso en la teva germana Mireia i en tants amics i companys que t'estimem.
No puc admetre que no hi siguis, però les vides viscudes valen sempre molt la pena per curtes que siguin. La teva ho ha estat i no tothom ho pot dir. Fins aviat, Carme.
