16 de abril de 2017
16.04.2017

Gràcies, Tovaritx!

?Mentre les poblacions dels «enemics» capitalistes prosperaven, la Unió Soviètica va entrar en una greu decadència econòmica que va igualar els seus ciutadans de base en la pobresa

16.04.2017 | 00:47

La revolució russa, de la qual enguany es compleix el centenari, ha tingut un impacte molt important en el capitalisme. La por a la seva expansió a l'Occident va propiciar el definitiu desenvolupament de l'Estat del benestar i la important millora de les condicions laborals

a gran paradoxa de la revolució russa, de la qual aquest 2017 es compleix el centenari, és que va néixer com un moviment alliberador de les classes treballadores i camperoles d'aquell immens país, sumides en l'esclavitud del tsarisme, i va acabar convertida en una presó per als seus suposats beneficiaris i en l'espoleta perquè els seus enemics capitalistes aconseguissin quotes inaudites de benestar. En una conferència pronunciada a l'octubre de l'any passat, el catedràtic emèrit d'Història de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, Josep Fontana, ho va resumir de manera preclara: «La por que generava aquest comunisme global, no per la seva força militar, sinó per la seva capacitat d'inspirar a tot el món les lluites contra els abusos del capitalisme, combinada amb l'evidència que la repressió no era suficient per a aturar-lo, van forçar els governs d'Occident a posar en marxa uns projectes reformistes que prometien assolir els objectius de millora social sense recórrer a la violència revolucionària. És a aquesta por a la que devem les tres dècades felices de després de la Segona Guerra Mundial amb el desenvolupament de l'Estat del benestar i amb nivells d'igualtat en el repartiment dels beneficis de la producció entre empresaris i treballadors com mai s'havien assolit abans».

El professor jubilat d'Anàlisi Econòmica de la Universitat de València Ismael Fernández considera que la revolució russa va esdevenir, al costat de la influència de partits comunistes de països occidentals com Itàlia, França o Espanya, «la força que va permetre prosperar la socialdemocràcia: estendre el pànic entre els socialcristians alemanys, els conservadors francesos o els tories anglesos, que van fer concessions perquè no s'expandís el comunisme». En la seva opinió, «la dreta cedeix a través d'acceptar propostes sindicals que modifiquen les relacions socials i econòmiques i aquestes millores les capitalitzen els partits socialdemòcrates, que per ells sols no haurien aconseguit res. És millor que governin perquè no entrin els comunistes, ens venen a dir ». El també emèrit professor d'Història Econòmica de la Universitat de València, Ramiro Reig, coincideix que èxits de l'Estat de benestar com l'educació i la sanitat públiques o les pensions estan molt relacionats amb la revolució russa, però afegeix que també existia un « reformisme al si del capitalisme», sobretot a través de la democràcia cristiana.

El professor d'Història Econòmica de la Universitat de València Joaquín Azagra no dubta a qualificar la revolució russa com l'esdeveniment més important del segle XX, perquè va plantejar «l'únic sistema alternatiu al capitalisme que a més era un sistema polític». En la seva opinió, cal establir dues etapes en el seu desenvolupament. Finalitzada la guerra civil entre vermells i blancs -una altra de les massacres que patirien els soviètics al costat dels estralls de la Segona Guerra Mundial i la ferotge repressió estalinista- s'obre una etapa de creixement i redistribució a Rússia, un país la població del qual venia de la misèria, que coincideix amb l'inici de la Gran Depressió, que genera enormes bosses de pobresa i el sorgiment dels feixismes a Occident, on la revolució russa aixeca grans expectatives entre unes classes treballadores en creixement exponencial gràcies al «fordisme». Quan finalitza la contesa mundial, la Unió Soviètica -amb els seus països satèl·lits a l'Est europeu- emergeix com una superpotència alternativa al capitalisme. Segons Azagra, «la socialdemocràcia en aquell moment està sense nord perquè ha abraçat en l'aspecte polític la democràcia, però el seu programa econòmic és comunista, amb la defensa encara de l'abolició de la propietat privada». En aquest moment, s'imposen amb força les teories de Keynes, qui, en reacció a la Gran Depressió, propugna la intervenció de l'Estat per suplir la crisi de demanda, és a dir, polítiques fiscals expansives. Azagra opina que «els socialistes veuen que la revolució es pot aconseguir amb polítiques redistributives des del poder per millorar la vida de la classe obrera i això coincideix amb que la burgesia industrial accepta pagar més impostos, estabilitzar la societat, atenuar la lluita de classes i evitar una revolució».

Espanya és un bon exemple. Abandonada la República per les potències occidentals, entre d'altres motius per la por al bolxevisme, els Estats Units i els seus aliats van consentir pel mateix motiu una dictadura ferotge com la franquista, el principal oponent de la qual era el Partit Comunista de Carrillo. A la mort de Franco, aquestes mateixes potències, singularment Alemanya, van potenciar com a alternativa moderada d'esquerres el PSOE, que fet i fet va ser el que va desenvolupar des del Govern l'Estat del benestar espanyol.

Mentre les poblacions dels «enemics» capitalistes prosperaven sota el seu influx i s'anaven ampliant les classes mitjanes, la Unió Soviètica, lluny de l'impuls inicial, va entrant en una decadència econòmica accelerada per la baixa productivitat, l'excés de despesa militar i una burocràcia ineficient. Hi ha igualtat a la base. En la pobresa. Una curiosa manera d'internacionalitzar la revolució. I al final va arribar el col·lapse. En aquells dies, en els temps de la perestroika de Gorbatxov, el capitalisme s'ha rearmat. Després de la crisi del petroli, es comença a preconitzar la desregulació dels mercats, amb Margaret Thatcher i Ronald Reagan com a puntes de llança d'un moviment que també advoca per reduir la despesa pública. La caiguda de l'URSS el 1991 va aclarir el camí. S'ha acabat la por al comunisme, especialment després que Deng Xiaoping conduís la Xina cap al capitalisme sense renunciar al Govern de partit únic en què segueix el país asiàtic, ara defensor del lliure comerç davant del proteccionisme dels EUA de Trump.

A l'esmentada conferència, Fontana assegurava que des de mitjans dels setanta les forces capitalistes van començar a perdre la por a la revolució, «el que els va animar a recuperar gradualment» les concessions que havien fet en els anys de la guerra freda amb el resultat «d'aquest món en què vivim avui, en què la desigualtat creix de manera imparable, amb l'estancament econòmic com a dany col·lateral». Ramiro Reig també opina que el triomf del capitalisme va propiciar l'etapa de disbauxa que va culminar amb l'última gran crisi i la retallada de drets laborals i socials que ha comportat. Joaquín Azagra, per la seva banda, no veu relació entre un esdeveniment i l'altre. Segons la seva opinió, les crisis són intrínseques al capitalisme: «Hi ha la mateixa distància temporal entre 1917, quan esclata la revolució russa, i 1929, amb la Gran Depressió, que entre 1991, quan cau la Unió Soviètica, i 2007, quan comença la gran Recessió. No pot tenir el mateix efecte un fenomen i el seu contrari».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema