Espeleobuceador rescatat després de dos dies atrapat en una cova. Unes ferides a les mans són l'única evidència física del calvari viscut durant més de 48 hores, tancat en una cavitat sense ser conscient del gran operatiu que intentava rescatar-lo. Amb dificultats per respirar, a les fosques, sense aliment ni noció del temps transcorregut, va arribar a tenir visions. Ja a casa, assegura que tornarà a la cova tot i la mala experiència

Com es troba?

-Bé, ja estic disposat per tornar a fer espeleologia (riu). Et sap greu per la gent que pateix, però bé, un cop passat el problema ...

-Què va passar perquè es quedés atrapat a la cova?

-Tot va començar pel trencament del fil guia, cosa que no sol passar mai, és una cosa estranyíssima. Vaig començar a fer espeleolobuceig el 1994 i mai havia tingut un cas així. Estava amb el meu company Guillem Mascaró. Jo havia anat a explorar una sèrie de galeries i ell havia anat a fer topografia d'altres. Moltes vegades cada un fa la seva feina i després ens trobem a l'entrada, però vam coincidir en un punt i ell es va apropar a mi. Hi havia visibilitat zero i em movia el cap. Una punta de roca s'havia trencat i va trencar el fil guia, que amb la tensió es va desplaçar. Ens vam quedar tancats, sense poder sortir.

Xisco mostra les seves mans ferides en intentar arreglar el fil de vida trencat.

-I sense aire per tornar.

-Sí. Quan em vaig adonar vaig intentar instal·lar un fil d'emergència, a veure si palpant podia trobar l'altre fil i fer un bypass per solucionar-ho, però no ho vaig aconseguir, era molt difícil. Aquí em vaig fer les ferides a la mà, perquè no portava guants. Vam trigar una estona a trobar el problema i vam perdre moltíssim aire. És un complex molt gran, amb un recorregut de sis quilòmetres, una xarxa supercomplicada. Vam tornar enrere, cap a una sala d'aire i ens replantegem la situació. Amb l'aire que teníem no podíem tornar els dos a l'exterior.

«Guillem consumeix menys aire perquè està més prim i és mes baix, i el que havia de tornar per avisar era ell»

-Quin era el seu pla per poder sortir?

-A la zona en la qual es va produir l'incident hi ha una variant, molt més llarga, que et permet connectar i superar el punt en què s'havia produït el trencament del fil. Mirem les ampolles i vam vuere claríssim el que calia fer. Guillem consumeix menys aire perquè està més prim i és mes baix, i el que havia de tornar per avisar era ell. Va agafar les seves dues ampolles i una meva en la qual encara hi havia aire i apuntem molt bé el punt de topografia en el qual em quedava perquè la resta de companys sabessin situar-lo. Guillem va tornar i jo em vaig quedar en aquesta sala.

En Guillem, el company d'inmersió celebra la troballa de Xisco.

-Com és aquest lloc?

-És una sala bastant gran. Sabia que existia però jo no havia estat mai. Té uns cent metres de longitud i uns 40 o 50 d'ample, amb molts llacs als costats. Hi havia uns 20 graus i molta humitat. El problema és que l'atmosfera està molt carregada de CO2, i tens molta dificultat per respirar. És molt dur estar un parell de dies respirant això.

Xisco, en el moment en que va sortir de la cova.

-¿Què va fer durant tant de temps allà atrapat?

-Havia de fer la mínima activitat possible. A part de menjar-me el 'coco', l'únic que vaig fer va ser fer una prospecció per la sala per veure si per casualitat hi hagués una sortida terrestre a l'exterior. Tenia el focus principal pràcticament esgotat i em quedaven tres llanternes auxiliars que anava fent servir molt poc. Només per anar a orinar a un racó, em treia part del neoprè i després m'ho tornava a posar de seguida per no entrar en hipotèrmia. També anava a buscar aigua al llac.

En superfície és salobre, però bastant dolça i es pot beure. La pedra en la que m'havia deixat Guillem era incomodíssima, et mullaves els peus i només valia per estar una estona. Vaig buscar un lloc pla prop de l'aigua, que no era fàcil perquè les roques eren complicades de pujar, i un cop allà vaig acondicionar el màxim possible el lloc i vaig posar unes fites per no perdrem per la sala i trobar ràpidament el camí d'aquest lloc a l'aigua. Excepte per anar a orinar o a buscar aigua, estava sempre a les fosques.

-En què pensava tot aquest temps? ¿Va passar por?

-Et menges molt el 'coco'. Vaig pensar molt en els nens [la seva filla de nou anys i el seu fill de quinze] i en per què s'havia produït l'incident, cosa que no havia passat mai ... Al espeleolobuceig estem acostumats a estar sols, però quedar-se en una sala terrestre sense poder sortir i que no et trobin és el pitjor malson per a un bussejador.

«Excepte per anar a orinar o a buscar aigua, estava sempre a les fosques»

-Va arribar a pensar que no el trobarien?

-Jo confiava en Guillem, però no tenia la certesa al cent per cent. Ell no coneixia molt bé aquesta galeria, tenia por que s'emboliqués en algun punt o es quedés sense aire. Jo no portava rellotge i sense cap referència no sabia quant de temps havia passat. Jo tenia la sensació que havien passat cinc o sis dies. No podia dormir amb aquest aire, era molt angoixant. No descanses, vas perdent forces i calories ... Al final pensava que no em trobarien perquè Guillem no havia pogut sortir i llavors la resta havia de revisar totes les sales amb aire, una tasca molt complicada. I pensava que potser a la qual jo estava no arribarien o la descartarien perquè ja sabíem que tenia molta concentració de diòxid de carboni.

-Com va ser el moment en què el van trobar?

-A causa l'aire viciat havia tingut visions, em semblava veure llums que no hi eren. Vaig veure una que començava a aparèixer, soroll de bombolles i vaig córrer cap allà per si passava de llarg. Va sortir Bernat Clam i va ser un moment molt emocionant, ens vam abraçar i ens vam besar. Saber que em venien a buscar em va donar molta força. Em va deixar una beguda ensucrada, me la vaig prendre i ell va tornar per avisar.

Familiars i amics s'abracen després d'haver estat trobat. (Diari de Mallorca).

-I va tenir forces per sortir pel seu propi peu.

-Sí, havia de bussejar una hora i mitja per sortir, però em van portar ampolles amb aire enriquit amb oxigen. Va ser com carregar les piles. El camí de tornada el vaig fer bastant bé, hi havia bona visibilitat. En arribar a la superfície em va donar com una baixada, tenia 32 graus de temperatura corporal i em van portar a Son Espases. M'han fet moltes proves i he dormit amb mascareta d'oxigen.

-Quant podria haver aguantada en aquestes condicions?

-El problema sobretot és mental, si no tens clar si et vindran a buscar i creus que han passat sis dies ...

-¿Tornarà a practicar espeleolobuceig?

-Sí. És una part important de la meva vida. Ha estat un ensurt gran, havia tingut problemes, però no com aquest. Més que por sempre he tingut respecte, saps que has d'extremar les precaucions. He après molt.