l president de l'Iran, Hassan Rouhani, reescollit per a un segon mandat, és un clergue moderat que ha aconseguit treure el seu país de l'aïllament internacional i ha promès garantir més llibertats als ciutadans. Gràcies al consens entorn de la seva figura dels reformistes i moderats, Rouhani es va imposar en les presidencials del divendres amb el 57% dels vots, molt per davant del seu principal rival, el clergue conservador Ebrahim Raisi, que va obtenir un 38% dels sufragis.

Les seves principals cartes electorals van ser l'acord nuclear signat al juliol del 2015 amb sis grans potències i la recuperació econòmica del país gràcies a l'aixecament de les sancions, així com presentar-se com el garant de les llibertats i del progrés de l'Iran.

Aquest home d'aspecte serè no va dubtar a recórrer al seu caràcter per contraatacar els seus adversaris en la carrera presidencial, defensar la seva gestió i evocar els riscos del retorn a una major rigidesa dels principis islàmics i a l'aïllament internacional si guanyaven els conservadors. Figura important de la política iraniana des de la Revolució Islàmica de 1979, va néixer el 1948 a la ciutat de Sorje, on als 13 anys va ingressar en un centre religiós. Va continuar els estudis islàmics en destacats seminaris xiïtes de la ciutat de Qom i, a partir de 1969, els va compaginar amb la carrera de Dret a la Universitat de Teheran, on es va llicenciar el 1972.

Seguidor des de jove de l'aiatol·là Ruhol·lah Khomeini, va recórrer l'Iran per fer campanya contra el xa Muhammad Resa Pahlavi fins que el 1977 es va veure obligat a fugir després de reconèixer amb el títol d'imam -màxima autoritat en l'islam xiïta- qui dos anys més tard va fundar la República Islàmica.

Es va refugiar en el Regne Unit i allí va realitzar un màster en Dret Constitucional a la Universitat de Glasgow Caledònia, on es va doctorar amb una tesi titulada La flexibilitat de la xaria, llei islàmica. Després del seu retorn a l'Iran, que va coincidir amb el de Khomeini, a principis de 1979, va ocupar nombrosos càrrecs militars i polítics en la recentment instaurada República Islàmica.

Va ser diputat des de 1980 fins al 2000, i posteriorment membre de l'Assemblea d'Experts i del Consell del Discerniment, llocs on segueix en l'actualitat, i president del Centre d'Estudis Estratègics d'Iran.

En l'àmbit militar, durant la guerra amb l'Iraq (1980-1988) va passar sis anys al Consell Superior de Defensa, des del qual va dirigir la Defensa Aèria d'Iran. Entre 1989 i 2005, va ocupar la secretaria del Consell Suprem de Seguretat Nacional gràcies al líder suprem, Ali Khamenei, qui no sembla contrari a Rouhani però que en aquesta campanya electoral ha criticat la seva gestió.

A partir del 2003, després de la revelació d'instal·lacions nuclears no declarades prèviament a l'Organisme Internacional d'Energia Atòmica (OIEA), va dirigir les negociacions sobre el programa nuclear iranià i va aconseguir calmar la tensió fent concessions.

Triomf per sorpresa

Amb el seu triomf electoral per sorpresa el 2013, en primera volta i amb el 50,68% dels vots gràcies al suport decisiu dels expresidents reformistes Akbar Hashemi Rafsandjani i Mohamad Khatami, va prometre una obertura cap a Occident per millorar l'economia. No obstant això, l'economia no ha acabat d'enlairar-se i en el plànol dels drets humans i les llibertats els avanços tampoc han estat molt notables a causa de l'oposició de l'ala dura del sistema.

Rouhani va enarborar la seva Carta de Drets Civils i es va comprometre a actuar d'acord a aquestes directrius en el seu segon mandat per convèncer als reformistes indecisos, tasca en la qual en aquesta ocasió va tornar a comptar amb el suport de Khatami. Els seus majors reptes seran reduir la desocupació, principalment entre els joves, i dur a terme els canvis promesos, per no tornar a decebre molts reformistes que el van votar com «l'opció menys dolenta».