na setmana enrere, la conservadora Theresa May es disposava a esclafar en les eleccions britàniques, aconseguint un avantatge d'un centenar llarg de diputats davant els laboristes. Una setmana enrere, ningú imaginava que el Constitucional s'atreviria a refregar a Mariano Rajoy que la seva amnistia fiscal per a companys era la violació més flagrant i cara des del naixement de la Constitució. Amb la perspectiva de la setmana passada, la moció de censura de Podem era un tràmit a resoldre fàcilment, el brunzit molest d'un borinot neutralitzat des de la seva pròpia voluntat utòpica de desafiar el gran herbívor del PP.

No obstant això, les crítiques massives dels mitjans britànics a Jeremy Corbyn van obtenir l'efecte contrari al desitjat. No és una qüestió ideològica, només dos dels cent grans diaris nord-americans van donar suport a Trump. L'aparatós fracàs de May ha reactivat el laborista radical, que va retallar el desavantatge en més de quaranta diputats. Percentualment, es quedava a un punt dels tories. Aquest sisme es traslladava a la moció de censura espanyola. Pablo Iglesias competeix amb Pedro Sánchez pel títol de polític més maltractat a la premsa madrilenya, de manera que també l'efecte sorpresa reactivava la moció de censura de Podem. En la seva intervenció davant la cambra com a candidat a una investidura fallida, Iglesias va tenir l'oportunitat de ressaltar que «Corbyn ha donat una enorme lliçó al Regne Unit». I a Espanya.

A l'era de Twitter, ningú aguanta un dia sencer de moció de censura. Aquest efecte va beneficiar Irene Montero, convertida en la protagonista de la jornada per sobre de Pablo Iglesias. No s'entén el puritanisme de l'esquerra en camuflar que tots dos formen parella, de la qual no tenen perquè donar explicacions però que concedeix rellevància a la seva intervenció simultània en un acte parlamentari transcendent. Un país que fa un mes que escruta la relació de Macron amb la seva dona no pot fingir indiferència davant el duo plantejat ahir per Podem, que a més danya les pretensions d'aquest partit contra el nepotisme. Ara bé, s'endinsen en territori minat les diputades del PP que fan acudits fàcils sobre una moció dissenyada al dormitori. Es pot emprar el mateix escrutini per rastrejar el comportament de diputats o ministres populars, ocasionalment aparellats?

El pitjor que pot dir-se de Rajoy és que va recordar la balbucejant Theresa May després de la pèrdua de la majoria absoluta. Amb l'agreujant que la primera ministra britànica es va quedar molt més a prop de l'hegemonia que el PP. El president del Govern va voler reduir el debat a una sessió del club de la comèdia. La seva sorna en l'ús del «senyora» apuntava els aspectes masclistes que ja va dedicar a la seva interlocutora Elena Salgado a l'era Zapatero. Entre els seus arguments rutinaris contra una moció condemnada al fracàs, va sorprendre la incomprensió per la censura a un executiu nounat. En realitat, més nonat que nounat, si es té en compte l'alarmant grau de desconeixement dels ministres en els baròmetres oficials del CIS.

Rajoy es va permetre corregir els errors lèxics de Montero, en reprovar l'ús de «parasitació», però el president no tenia gràcia i la representant de Podem va confirmar la seva imatge de Pasionaria a veu en crit. La comissura de la ràbia presidencial es va buidar en cops poc recomanables al PSOE, que manté el PP en el poder en contra de l'opinió dels militants socialistes. En el torn del candidat, Iglesias va demostrar que té ganes de política, en un dels cicles alts de la seva trajectòria erràtica. Parla amb la cadència de Rajoy, perquè tot s'imita i perquè el seu fetitxisme de la transició l'impulsa a replicar la relació equívoca de González amb Fraga. Impressiona encara que les intervencions d'un grup marginal omplin d'aplaudiments la cambra, una ressonància dels cinc milions de vots de Podem que els gurus ometen sistemàticament. O per antisistema.

Podem ha aprofitat la moció per envoltar el Parlament per dins. Ha aprofitat la difusió addicional de la sessió per augmentar la seva quota de protagonisme. Li planteja al PSOE un combat esportiu pel lideratge de l'esquerra, mentre que el Govern depèn dels socialistes per mantenir-se davant dels embats de la corrupció a les files del PP. La moció de censura perduda per González davant de Suárez el va catapultar com a president en potència. Iglesias no ha arribat a tant, però s'ha beneficiat de l'efecte Corbyn, alhora que delatava la principal diferència entre la premsa de Londres i Madrid. L'endemà dels comicis, els diaris conservadors criticaven May amb més fúria que els progressistes.