08 de gener de 2018
08.01.2018

El pèndul de l'Amèrica Llatina

La victòria del conservador Sebastián Piñera a les recents eleccions presidencials de Xile se suma a la de Mauricio Macri a l'Argentina i la destitució de Dilma Roussef al Brasil per alertar sobre l'esgotament del cicle de les esquerres al subcontinent

08.01.2018 | 10:16

La victòria del conservador xilè Sebastián Piñera a les presidencials de fa uns dies ha reactivat l'alerta, per a alegria d'uns i disgust d'altres: El cicle daurat de l'esquerra transformadora a l'Amèrica Llatina, iniciat amb el segle, està arribant a la seva fi. Els àugurs basen la seva profecia en la suma de la derrota del centreesquerra xilè, la polèmica i sagnant victòria de l'hereu del colpisme Juan Orlando Hernández a Hondures, el triomf del dretà Kuczynski al Perú, la destitució de l'esquerrana Rousseff al Brasil i el relleu de la peronista Cristina Fernández pel liberal Mauricio Macri a l'Argentina. I per certificar el resultat de l'addició, que es magnifica amb la profunda crisi que viu el far bolivarià de Veneçuela, repeteixen l'advertència llançada a finals de 2016 pel llavors encara president de l'Equador, Rafael Correa: «Són moments durs».

És difícil saber amb exactitud quant hi ha de desig i quant d'anàlisi en aquest anunci de canvi de cicle. El que resulta innegable és que l'ombra de l'enfonsament del chavisme i la seva agònica deriva dictatorial planegen sobre uns dictàmens que, de vegades, no poden amagar sota les seves vestidures d'anàlisi una inequívoca voluntat de consolidar un estat d'opinió global que acceleri el final de la crisi veneçolana. De manera que, per oferir una mica de llum sobre aquesta cerimònia de la confusió, convé afegir a la relació de canvis ja esmentada la relació actual de forces al si del debilitat eix bolivarià, abans d'anunciar quins altres relleus poden esperar-se en els propers dos anys.

De Nord a Sud, l'eix bolivarià comença amb el seu referent històric absolut: Cuba. El castrisme està en compàs d'espera, després que l'obertura d'Obama hagi estat frenada en sec per Trump. Fa pocs dies es va anunciar que la retirada de Raúl Castro, prevista per al febrer, es retarda dos mesos. Cuba compta amb la creixent ajuda de la Xina, que la té ben ancorada en els seus plans estratègics. De la capacitat castrista per extreure del model xinès lliçons aplicables a l'illa dependran les seves possibilitats de treure la societat cubana de la seva càpsula del temps. A Cuba, cada jornada és per a gran part de la població, jove i molt millor formada que la d'altres països de l'àrea, una dura lluita per guanyar el pa d'aquest simple dia. No s'espera, però, que aquest horitzó desemboqui a curt termini en una rendició a les pressions dels Estats Units.

Més al Sud, Nicaragua és, ara per ara, un feu del sandinista Daniel Ortega, que després de guanyar les eleccions de 2016 no compareixerà a les urnes fins el 2021. I ja a Sud-amèrica, arribem a l'Equador, on el successor de Rafael Correa, Lenín Moreno, que va ser vicepresident entre 2007 i 2013, es va imposar a les eleccions de l'abril passat però ha iniciat un gir neoliberal plasmat en un sever pla d'ajust que jutja insostenible un dèficit del 4,7% del PIB i pretén reduir-lo a l'1%.

L'enfrontament, és clar, amb Correa, que sospesa tornar a la política, és creixent. Ja a les portes mateixes del Con Sud, a la plurinacional i indigenista Bolívia, l'aimara Evo Morales, que regeix des de 2005, és acusat de dictador per voler eliminar el límit de mandats presidencials i concórrer als comicis de 2019. En conjunt, l'eix bolivarià es manté, doncs, dempeus, encara que amb el principi de deserció equatoriana. Però, i aquesta és la clau, el mannà insuflat per Chávez des de principis de segle gràcies als ingressos petroliers ha desaparegut i, amb ell, s'esvaeix el model de transformació hegemònica de la societat dins de marcs democràtics. Aquest que ha estat estudiat tan de prop per l'esquerra alternativa mundial, començant per l'espanyola.

A més, els bolivarians ja no compten amb la figura complaent de Cristina Fernández, embolicada en totes les contradiccions de l'embolic peronista però fidel aliada tàctica del chavisme, a diferència de l'hostil Macri. I el pitjor és que el Brasil, el gegant del subcontinent, ha vist com Rousseff era desallotjada de la Presidència per un Parlament ple d'imputats per corrupció, sota una feble acusació de maquillatge de comptes públics a la qual no sobreviuria cap governant. Rousseff, l'hereva del carismàtic Lula, no hauria estat liquidada si sota el seu segon mandat el Brasil no s'hagués enfonsat en la major recessió en vuitanta anys, que ha dinamitat el seu miracle econòmic.

Calendari electoral

Decidir què hi ha de realitat en el gir a la dreta llatinoamericà exigeix també observar el calendari electoral dels propers mesos. La primera cita important serà Mèxic, al juliol, on ara mateix regna a les enquestes l'esquerrà López Obrador, però on el governant PRI, que va recuperar el poder el 2012, aspira a tancar-li el pas mitjançant el tecnòcrata Meade, al qual l'aparell de propaganda priista bateja com «el Macron mexicà». Després, a l'octubre, vindrà el Brasil, i aquí, malgrat estar immers en diversos processos per corrupció, el rei de les enquestes segueix sent Lula, amb la ultradreta del militar retirat Jair Bolsonaro com a rival.

Sumin la compareixença per primera vegada davant les urnes colombianes de les FARC, al maig, i l'eventualitat que en algun moment de l'any es convoquin eleccions presidencials a Veneçuela i es veurà que el pèndol no ha assenyalat encara quin és el seu extrem favorit de l'arc. Molt menys si es té en compte que el 2019 també s'instal·laran urnes a Bolívia, Argentina, Uruguai, El Salvador, Panamà i Guatemala. En total, en els dos propers anys un 75% de la població llatinoamericana es pronunciarà sobre el color dels seus presidents.

En tot cas, i més enllà dels processos electorals, els estudis demoscòpics sostenen que la població llatinoamericana s'ha dretanitzat en l'últim quinquenni. Ho ha fet alhora que s'ensorrava l'atractiu dels dos grans models transformadors, el veneçolà i el brasiler, condemnant l'esquerra llatinoamericana, com la de la resta del món, a seguir buscant les seves senyes d'identitat.

L'informe 2016 del Latinobarómetro, basat en mostres de 20.000 enquestats a 18 països, apunta, per quart any consecutiu, una alça dels que se situen a la dreta, fins a arribar al 28%, un 9% més que el 2011. Un altre 20% se situa a l'esquerra i un 36% s'estableix al centre. Es coneixen les raons? Per descomptat, s'apunten algunes com l'empobriment causat per la fi del boom dels preus de les matèries primeres, l'exigència de mà dura contra la delinqüència, el descrèdit de l'esquerra sotmesa a processos per corrupció (Kirchner, Lula) i fins i tot l'imparable avanç de les esglésies evangèliques, amb postures molt conservadores sobre l'avortament o l'homosexualitat. És clar que tampoc falten analistes per assegurar que el retorn dretà ja no podrà tenir els perfils de neoliberalisme dur que van caracteritzar la dècada de 1990. En tot cas, fins d'aquí a uns mesos no es podrà precisar si l'esquerra llatinoamericana entra en fase opositora. Però tinguin per segur que abans sentiran com es dona per liquidada en unes quantes ocasions.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Més informació