19 de març de 2018
19.03.2018

L'envit de Trump indigna el món

?La rebaixa fiscal, els aranzels, la inestabilitat canviària i la guerra comercial que es podria iniciar causaran danys dins i fora dels Estats Units

19.03.2018 | 07:07
L'envit de Trump indigna el món

a gran rebaixa fiscal de desembre i les mesures proteccionistes contra les importacions d'acer (25%) i alumini (10%) aprovades recentment als EUA suposen l'inici de l'agenda ultraofensiva de Donald Trump, l'estratègia d'estímuls massius i nacionalisme econòmic del qual ha posat nerviosos els mercats financers (com va evidenciar la convulsió viscuda entre el 2 i el 9 de febrer), està crispant les relacions internacionals, amenaça de pertorbar el comerç global i l'ordre liberal, suposa un greu risc per al creixement global i ha indignat els països aliats.

La «guerra fiscal» de desembre (com la van definir al febrer economistes del Banc Central Europeu), la refrega verbal canviària de gener per afeblir el dòlar amb un propòsit ventatgista i les hostilitats comercials en marxa amb el rearmament aranzelari anunciat al febrer i aprovat fa uns dies formen part d'un mateix pla per «empobrir el veí» que només pot conduir a una espiral d'efectes perniciosos (també per al país causant) i a una escalada de represàlies que serà perjudicial per a tots. Els EUA ho van poder comprovar en el passat amb mesures anàlogues d'anteriors presidents del Partit Republicà, retòric capdavanter del lliure comerç: Herbert Hoover el 1930, Ronald Reagan el 1984 i George W. Bush el 2002.

Efectes lesius

Amb independència dels efectes lesius que generen les mesures proteccionistes per als qui creuen sentir-se protegits amb elles i de les conseqüències nocives que suposaran per al conjunt dels socis comercials als quals es pretén perjudicar amb l'equivocada pretensió del benefici propi, el pla massiu d'estímuls que Trump està començant a posar en pràctica genera un risc global perquè suposarà una allau innecessària d'estímuls sobre una economia (la major del món, i per això amb repercussions planetàries) que ja acumula nou anys de creixement (des de la II Guerra Mundial les seves etapes d'avanç van durar de mitjana cinc) i que, amb una taxa d'atur del 4,1% (mínim en 17 anys), està en situació de plena ocupació tècnica.

Les polítiques macroeconòmiques activistes (siguin fiscals o monetàries) tenen per objectiu combatre les recessions una vegada que s'han produït i, en cas de períodes de creixement com l'actual, prevenir-les reduint les fluctuacions del cicle econòmic per atenuar els períodes alcistes, eludir reescalfaments i bombolles, i suavitzar d'aquesta manera les correccions inevitables quan s'esgoti la fase expansiva. Però la instrumentació que pretén fer d'aquestes Trump persegueix just el contrari: no intenta temperar el cicle, sinó extendre'l, forçant encara més la fase alcista, prologant els seus efectes (els EUA estan vivint una de les tres etapes més perllongades de creixement des de mitjan segle XIX) i intensificant la taxa d'avanç del PIB, que pretén portar del 2,3% de l'any passat al 4%, segons la seva promesa electoral.

La conseqüència d'això serà forçar majors desequilibris, extremar l'esgotament del creixement potencial i engendrar les forces que desencadenin correccions més virulentes quan l'acceleració esgoti el seu recorregut factible.

Multiplicadors fiscals

La literatura econòmica sosté a més que els multiplicadors fiscals són menors quan l'economia creix amb vigor i ja està a prop o per sobre del seu producte potencial, i en aquest cas poden encoratjar no tant la prosperitat com la inflació, el que conduirà a pèrdues de competitivitat externa i a unes condicions monetàries i financeres més restrictives.

Això ja està passant. Des de l'aprovació de la reforma fiscal de Trump a mitjan desembre, els rendiments que el mercat exigeix als bons del Tresor dels EUA a un termini de deu anys ha augmentat un 21% (va passar del 2,394% a l'actual 2,892%) i els mercats estan descomptant un augment dels tipus oficials d'interès per la Reserva Federal major que les tres pujades de 0,25 punts cadascuna que s'havien anunciat al desembre. La commoció que van viure les Borses i els mercats de bons a inicis de febrer, i algunes recaigudes menors que es van produir després, reflecteixen el temor a aquest escenari.

Amb un dèficit fiscal el 2017 del 3,5% del PIB (666.000 milions d'euros, un 13,6% més que el 2016), la rebaixa tributària de desembre afegirà 1,5 bilions de desajustament pressupostari en els deu propers anys (la previsió és superar el bilió de dòlars de descobert en els comptes públics el 2019), que van a ser finançats amb un augment dels dèbits públics. El Tresor té programat duplicar aquest any les emissions de deute fins als 1,3 bilions de dòlars. La previsió és que l'endeutament sobirà arribi el 2019 al 109% del PIB del país, i tot això quan la Reserva Federal ha deixat d'actuar com el comprador massiu de títols que va començar el 2009 i a l'octubre va emprendre la lenta reducció dels elevats volums que atresora en el seu balanç. Per fer atractiu el deute als inversors, i que el mercat absorbeixi tant paper, els rendiments dels bons tendiran a pujar, i més quan els inversors demanaran -ja ho estan fent- una remuneració major per protegir-se d'una expectativa inflacionària a l'alça a mitjà i llarg termini.

Mesures inflacionàries

La rebaixa fiscal és una mesura inflacionària perquè allibera renda disponible per al consum, fa créixer els beneficis i dividends empresarials i l'alça de la Borsa genera un efecte riquesa. Els aranzels i les mesures proteccionistes també ho són perquè encareixen les importacions (cas de l'acer i d'alumini), eleven els preus de la producció nacional competidora pel dèficit d'oferta causat per la penalització a les entrades de productes estrangers, i l'alça es trasllada com a costos a través de la indústria transformadora als béns d'equip i també als de consum (cotxes, electrodomèstics, llaunes de cervesa, conserves alimentàries, paper d'alumini i altres que incorporin aquests components), incrementant el nivell general de preus.

La promesa de Trump de desmantellar la Llei Dodd-Frank, de 2010, per desregular el crèdit bancari; l'augment del sostre de despesa federal en 300.000 milions, els incentius per a la repatriació d'almenys dos bilions de dòlars de beneficis que les multinacionals nord-americanes tenen aparcats a altres països, el pla d'inversió públic-privat en infraestructures per un import estimat en 1,3 bilions, el propòsit d'expulsió de mà d'obra immigrant quan la taxa d'atur està en nivells inferiors als previs a la crisi, l'abandó i revisió de tractats comercials per desmantellar les cadenes globals de subministrament en honor de la tornada a territori nord-americà de fases productives de baix valor afegit desplaçades a països de menors costos i les batalles verbals i declaracions premeditades dirigides a depreciar el dòlar constitueixen tota una ofensiva d'impuls econòmic que es percep desmesurat en els estadis de maduresa i creixement en els quals ja es desenvolupa la fase expansiva nord-americana i que pot derivar en un xoc inflacionari quan l'IPC dels EUA va culminar 2017 en el 2,1%, a l'entorn de l'objectiu.

El llindar del dolor

Hi ha molts dubtes entre els economistes sobre on està situat actualment el tipus d'interès neutral, aquell que ni frena ni rellança l'economia i que és compatible amb la plena ocupació i una inflació controlada. També hi ha moltes incògnites sobre l'efecte de l'aposta inflacionària de Trump en un món que s'ha mogut en taxes de baixa inflació per causes estructurals globals fins i tot en condicions de plena ocupació. I també es debat sobre quin és el llindar de dolor (es conjectura entre el 3% i el 4,5%) en la pujada dels tipus dels bons a partir del qual majors taxes de rendiment pertorbin els mercats i generin inestabilitat.

Hi ha autors que opinen que el tipus d'interès neutral o d'equilibri està més alt del que es creu i que això acabarà per exigir als bancs centrals una major pujada dels tipus oficials d'interès del que s'està projectant. Sigui així o no, sembla factible que l'economia sigui més sensible i vulnerable a una normalització de les taxes d'interès per l'hàbit adquirit de viure amb tipus en el 0% i encara més perquè, amb un endeutament mundial rècord equivalent al 318% del PIB global, una acceleració en la normalització monetària i un enduriment de les condicions creditícies i la rendibilitat dels bons pot causar estralls.

Per això una escalada proteccionista, en la qual el món incorregués en una tempesta d'aranzels i barreres al comerç, i en una escalada de represàlies recíproques només poden ser profundament devastadors. El fre al comerç internacional sempre ha estat avantsala de recessions. I una recessió profunda, en un escenari d'elevadíssim endeutament com el que ara suporta l'economia mundial, i amb tipus pujant a causa d'un alça general de preus per les polítiques aranzelàries, constituiria un còctel altament explosiu i de molt difícil gestió. I més quan els dèficits públics dels governs, els tipus oficials en nivells mínims i els saturats balanços engegantits dels bancs centrals amb prou feines deixarien marge per contrarestar l'ensorrament econòmic amb el recurs a estímuls fiscals i monetaris. En aquest supòsit, amb prou feines quedaria una altra opció que aprofundir en les retallades, els sacrificis i l'austeritat, el que alimentaria tots aquells impulsos que van portar Trump a la Casa Blanca amb la promesa de solucions fàcils que poden acabar sent el problema.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook