La Franja de Gaza va néixer com un enclavament costaner utilitzat a l'antiguitat com a escala de les rutes comercials marítimes del Mediterrani. Va romandre sota control de l'Imperi Otomà fins al 1917 i d'aquí va passar a mans britàniques i després israelianes durant l'últim segle, fins a esdevenir la realitat que és avui: una zona bloquejada en què viuen dos milions de palestins. Aquests són alguns dels episodis més significatius dels seus últims setanta anys d'història, des de la creació de l'Estat d'Israel, l'anomenat Dia de la Catàstrofe per als palestins i origen de les protestes dels últims dies des de l'enclavament, reprimides brutalment per l'exèrcit israelià i que han deixat una trentena de palestins morts i més de 2.000 ferits.

1948

Quan el Govern colonial britànic va arribar a la seva fi a Palestina, a finals de la dècada de 1940, la violència es va intensificar entre jueus i àrabs, culminant en la guerra entre el recentment creat Estat d'Israel i els seus veïns àrabs al maig de 1948. Desenes de milers de palestins es van refugiar a Gaza després de fugir o ser expulsats de les seves llars. L'afluència de refugiats va triplicar la població de Gaza fins a les 200.000 persones. Nacions Unides va crear una agència per als refugiats, Unrwa, que avui ofereix serveis a 1,3 milions de refugiats palestins registrats a Gaza, al voltant del 70 per cent de la població, així com als palestins a Jordània, el Líban, Síria i Cisjordània.

1967

Israel es va fer amb la Franja de Gaza en la guerra de 1967. En aquells dies, la població de Gaza s'acostava ja a les 400.000 persones, de les quals almenys el 60 per cent eren refugiats. El 65 per cent dels homes en edat de treballar al territori que estaven empleats a Gaza abans del conflicte de 1967, principalment en l'agricultura, la pesca, la indústria i les pedreres. Amb la marxa de la població egípcia, milers de persones van començar a treballar dins d'Israel a les indústries d'agricultura, construcció i serveis, a les quals podien accedir fàcilment en aquell moment. Els militars israelians van romandre en el lloc per poder administrar el territori i per protegir els assentaments que Israel va construir en les dècades següents. La seva presència va esdevenir una font de creixent ressentiment per part dels palestins.

1987

La primera Intifada va començar al desembre de 1987 després d'un accident de trànsit en què un camió israelià es va estavellar contra un vehicle que transportava treballadors palestins al camp de refugiats de Jabalija, a Gaza. En el sinistre van perdre la vida quatre persones. Va ser el punt de no retorn per a la població palestina. Des d'Egipte, els Germans Musulmans -en aquell moment l'organització musulmana més important del món- van crear el moviment islamista palestí Hamàs, la idea fundacional del qual, que es manté avui dia, és la destrucció de l'Estat d'Israel. Hamàs va emergir com a rival del partit moderat Al-Fatah, l'històric líder del qual era Iàsser Arafat, cap de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP).

1993

És l'any dels Acords d'Oslo, la base de l'actual Govern palestí reconegut per la comunitat internacional: l'Autoritat Palestina. Sota aquest acord provisional, els palestins van rebre un control limitat a Gaza i Jericó a Cisjordània. Arafat va tornar a Gaza després de dècades a l'exili. El procés d'Oslo li va donar a la recentment creada Autoritat Palestina certa autonomia de cara a la creació d'un Estat palestí en un termini de cinc anys. Mai va passar. Israel va acusar els palestins d'incomplir els acords de seguretat, mentre que els palestins van protestar per la continuació de la construcció dels assentaments israelians a territori ocupat.

Hamàs i la Jihad Islàmica (organització terrorista formada a Gaza el 1981, i de la qual Hamàs no es va distanciar fins 30 anys després) van dur a terme bombardejos per intentar descarrilar el procés de pau, fet que va portar Israel a imposar encara més restriccions al moviment dels palestins fora de Gaza. Hamàs, a poc a poc, va anar aprofitant les creixents crítiques palestines a la corrupció, el nepotisme i la mala administració econòmica per part del cercle intern d'Arafat.

2000

La segona Intifada va començar l'any 2000, un període ple d'atemptats suïcides amb bomba, atacs israelians, demolicions, zones d'exclusió i tocs de queda. L'aeroport Internacional de Gaza va acabar convertint-se en el símbol de les frustrades esperances palestines d'independència econòmica i l'únic vincle directe dels palestins amb el món exterior. Va ser inaugurat el 1998 i destruït tres anys després per Israel, precisament durant aquesta intifada i després dels atacs de l'11 de setembre de 2001 als Estats Units.

Una altra víctima va ser la indústria pesquera de Gaza, una font d'ingressos per a desenes de milers de persones. La zona de pesca de Gaza, establerta pels acords d'Oslo a 20 milles nàutiques, va ser reduïda per Israel a entre 3 i 12 milles nàutiques. Israel va argumentar que les restriccions eren necessàries per evitar que els vaixells fossin usats per al contraban d'armes. Els palestins van acusar Israel d'incomplir el pacte de 1993.

2005

A l'agost de 2005, Israel va evacuar totes les seves tropes i colons de Gaza, que llavors ja estava completament aïllada del món exterior per Israel. Va ser l'anomenada «desconnexió». Els palestins van enderrocar els edificis abandonats i la infraestructura per vendre-la com a ferralla, disparant l'economia de contraban. No obstant això, la retirada també va eliminar fàbriques d'assentaments, hivernacles i tallers que havien donat feina a alguns habitants de Gaza.

2006-2007

La victòria de Hamàs a les eleccions parlamentàries de 2006 va agafar per sorpresa la comunitat internacional i va obrir un conflicte en la política palestina que segueix fins als nostres dies. Gran part de la comunitat internacional va tallar l'ajuda als palestins en considerar Hamàs com una organització terrorista. Com a represàlia pròpia, Israel va impedir el retorn de desenes de milers de treballadors palestins. Els atacs aeris israelians van paralitzar l'única planta d'energia elèctrica de Gaza. Egipte també es va sumar a les restriccions a la circulació de persones i béns a través de les fronteres de Gaza. Els ambiciosos plans de Hamàs per reorientar l'economia de Gaza cap a l'est, lluny d'Israel, van fracassar abans de començar. Un any després de la seva victòria, el moviment islamista va prendre la Franja per la força l'estiu de 2007.

2008 - 2014

El període de guerres. Tres, concretament, entre Israel i milícies palestines que van provocar una destrucció generalitzada i la mort de milers de palestins i uns 100 israelians. El pitjor moment va ser el 2014, quan Hamàs i altres grups van llançar coets contra les ciutats centrals d'Israel. Israel, en la seva operació «Plom fos», va dur a terme atacs aeris i bombardejos d'artilleria que van devastar els barris de Gaza. Més de 2.100 palestins van morir, la majoria civils, per les bombes israelianes. L'Estat hebreu va fixar el nombre dels seus morts en 67 soldats i sis civils.

2017 - 2018

La crisi a Gaza va empitjorar encara més l'any passat quan l'actual president de l'Autoritat Palestina, Abu-Mazen, va sancionar les autoritats de Hamàs a Gaza amb talls energètics enmig d'una paràlisi burocràtica que es va sumar als talls d'ajuda anunciats per la nova administració del president nord-americà, Donald Trump. Al març, Abu-Mazen va tornar a advocar per la celebració d'una conferència internacional per rellançar el procés de pau amb el Govern d'Israel amb l'objectiu d'arribar a un acord en el marc de la solució de dos estats; una possibilitat cada dia més i més llunyana.