l president Raúl Castro, que es retira després de dotze anys al capdavant de Cuba, ha viscut bona part de la seva existència a l'ombra del seu germà Fidel, però l'arribada al poder el va descobrir com un militar pragmàtic que va obrir l'illa a canvis econòmics i polítics impensables durant dècades. El desglaç amb els EUA després de més de mig segle d'enemistat, les reformes que van obrir una escletxa a l'economia de mercat o l'impuls a mesures socials desitjades pels cubans queden al seu full de servei.

El 2006, Fidel Castro li va traspassar temporalment el poder per la seva malaltia i el 2008 va assumir oficialment el comandament després de renunciar el seu germà a tots els seus càrrecs. Arribava l'hora de «Raúl el terrible», com el van qualificar alguns biògrafs no autoritzats, com l'exanalista de la CIA Brian Latell, que durant dècades va estudiar les personalitats dels germans Castro. Però els que van predir una prolongació de les decisions i maneres fèrries de Fidel es van equivocar: 18 dies després d'assumir la presidència interina, Raúl va llançar el primer missatge de reconciliació als EUA i un mes després de la seva designació oficial va portar a terme les primeres reformes.

Les seves decisions van suposar un radical gir de timó i van contribuir a canviar, a pausat ritme caribeny, el panorama a l'illa i a facilitar la vida de l'illenc. L'eliminació del permís de sortida a l'estranger i l'ampliació del treball autònom van portar la seva firma; també va aixecar absurdes prohibicions existents durant dècades, com les de comprar un cotxe, un habitatge, o posseir un telèfon mòbil.

També va destacar la seva pràctica obstinació per fomentar la inversió estrangera per oxigenar la malmesa economia: va recriminar a la cúpula de l'illa els seus prejudicis i va reconèixer que Cuba no podia culpar de tots els seus mals l'embargament nord-americà.