Un any després del seu desarmament, la immninent dissolució d'ETA comporta paradoxalment tensions al País Basc, on els familiars dels presos ja parlen de la seva «reintegració» i les víctimes temen un «circ» mediàtic de la banda terrorista. La dissolució és fruit d'un debat en el si de la banda, creada el 1959, en plena dictadura de Franco i responsable de 829 morts, a més de segrestos, extorsions i milers de ferits en nom de la seva lluita per la independència. El 2011 ETA va renunciar a la violència i el 8 d'abril de 2017 va lliurar les armes, en proporcionar a la justícia francesa una llista dels seus dipòsits.

La societat basca està en general més tranquil·la. Però la comunitat, de 2,2 milions d'habitants, viu en aquests moments «cada deu dies» la sortida de presó d'exmembres d'ETA que han purgat les seves penes, explica Agus Hernán, dirigent de l'associació Foro Social, vinculada als cercles propers als presos. Des de fa mesos hi ha una escena que es repeteix als barris: la tradicional cerimònia basca de benvinguda als antics membres de l'organització que queden en llibertat. I això planteja diàriament el debat sobre l'era post-ETA. Cada vegada més bascos (45%) són favorables a mesures de reinserció social per als etarres que es penedeixin en públic dels seus actes, segons l'Euskobaròmetre.

Per als familiars dels presos -que recorden que els militants independentistes també van patir violència, amb execucions i tortures- són «cerimònies normals» de recepció de persones que fins ara estaven empresonades a presons properes. Però hi ha un «entrega de rams de flors als que tornen per haver assassinat o ajudat a assassinar», s'indigna Maite Pagazaurtundua, eurodiputada per UPyD, el germà de la qual, un policia, va ser assassinat per ETA el 2003 a Andoain (Guipúscoa). Al febrer, dos presumptes còmplices de l'assassinat del seu germà van ser rebuts amb un homenatge similar, quelcom que les associacions de víctimes consideren un insult als morts.

Segons Hernán, hi ha uns 300 membres d'ETA presos a França, Espanya i Portugal, entre 85 i 100 fugits i una desena de persones «expulsades sense papers de França, que són a l'Àfrica i a alguns països d'Amèrica Llatina». Segons la seva opinió, la part de la «reintegració» passa en primer lloc pel trasllat de presos a presons properes, a més d'alguns alliberaments condicionals.