ariano Rajoy sempre va ser la gran esperança blanca de la dreta. De la gallega, primer, quan en els temps de Xerardo Fernández Albor com a president de la Xunta apareixia la llarga ombra d'un Fraga que llavors encara no havia baixat de la muntanya, ni a les restes del franquisme, ni a la part residual del Moviment que se li havia integrat després de l'esclat final de la UCD.

Per això li va ser confiada el 1983 la presidència de la Diputació Provincial de Pontevedra, i per això, després de l'intent de cop dins de la Xunta de José Luis Barreiro el 1986, se li va encarregar la vicepresidència del Govern autonòmic. Va durar poc en el càrrec, però, perquè l'any següent el cop fallit de Barreiro es va transformar en un altre, parlamentari, a través d'una moció de censura que amb el suport del PSOE, Coalición Gallega i el Partit Nacionalista Gallec més el suport del BNG va tirar endavant. Aquella va ser la primera de les censures que Rajoy va haver de suportar i que va servir per dur a la Xunta com a president el socialista Fernando González Laxe i a la Vicepresidència el seu excap a AP José Luis Barreiro Rivas.

Rajoy va ensopegar amb el mateix Manuel Fraga, que, relegat llavors a un escó d'eurodiputat, va veure una clara possibilitat de tocar poder en la seva més alta butaca al Govern gallec. No era el que sempre havia volgut -governar Espanya- però li permetria construir la seva pròpia idea de les autonomies: un regionalisme basat en l'autoidentificació amb directa presència a Europa i un Senat integrat pels representants de les comunitats.

Per aquest objectiu, que va aconseguir, havia d'ascendir i allunyar Mariano Rajoy i ho va fer enviant-lo a la vicesecretaria general del PP amb José María Aznar i, d'alguna manera fent fort l'aspirantatge del mateix «Don Manuel» amb el lema «Galego como tu», que a la campanya del 1989 volia fer oblidar el jacobinisme de l'aleshores considerat «patró de la dreta espanyola».

El seu currículum governamental és ben conegut i en ell consten diversos ministeris, una Vicepresidència i la Presidència, però no la cartera a la qual aspirava en la seva joventut. Potser la seva història podria haver estat una altra si hagués aconseguit la seva primera aspiració i conegut millor els secrets i racons de l'Administració de Justícia.

I és que la segona de les censures guanyades contra ell va procedir precisament del món dels tribunals. La «sentència Gürtel» va incloure en el seu text dos elements decisius perquè Pedro Sánchez sigui avui president del Govern. Un, la consideració que el PP és una organització en la qual existia una corrupció institucionalitzada amb fins lucratius; la segona, la convicció de dos magistrats que el ja expresident hauria faltat a la veritat durant el seu testimoni davant la Sala. La duresa de les penes corroborava aquests dos punts clau.

La tercera de les censures va ser la política, que va aprovar el Congrés dels Diputats. Segons l'opinió de qui això escriu, té un seguit de consideracions que el mateix Rajoy va explicar però que és possible que no hagin tingut prou incidència ni en l'opinió pública ni en la publicada, però que val la pena recollir, ja que podrien tenir valor per al futur parlamentari.

La primera es refereix al fet que el Congrés valida una actuació que els jutges no han considerat delicte: la «convicció moral» de dos magistrats, en el cas que la tinguessin, no és un valor jurídic sobre el qual es pugui decidir de la mateixa manera que no ho seria la d'un processat per reclamar l'absolució sense altres proves. La segona, l'ànim lucratiu que se suposa a tot el PP per l'actuació concreta i molt localitzada d'algun dels seus membres, és opinable i està pendent de recurs per ser confirmada o no. Per tant, el Congrés podria haver vulnerat la presumpció d'innocència com a mínim del ja expresident del Govern.

Sembla cert, també, que hi pot haver hagut una negligent -almenys- actuació in vigilando de la Presidència del PP i, per tant, del Govern a l'hora de reaccionar de forma contundent a la detecció dels casos de corrupció. Resulta cert que gairebé tots ells es van iniciar abans de l'arribada de Mariano Rajoy a les dues presidències, però resulta un fet provat segons la sentència recorreguda que les activitats il·lícites es van prolongar durant el mandat del senyor Rajoy i que encara que els implicats van ser expulsats del partit es van donar circumstàncies poc explicables i mal explicades tant pel que fa a Bárcenas com a altres dels ara condemnats. Però es dona la circumstància que el nucli de la censura era un «sí o no» a Rajoy. I això, que políticament pot ser acceptable, ho és menys quan el censurat va guanyar dues eleccions consecutives encara amb el coneixement general dels votants del que després es recull en la sentència del cas Gürtel.

De les tres censures de Rajoy, una, la parlamentària, sembla pels motius recollits, la més admissible. Però estableix dos precedents especialment preocupants: el primer, que es condemna políticament un president de Govern no tant per raons concretes com per criteris d'oportunitat; la segona, que es modifiquen les condicions del Govern i de l'Estat gràcies als vots dels que no volen pertànyer a aquest Estat i que el combaten amb tots els recursos dialèctics de què disposen. Això és legal, i potser democràtic, però està per veure si a més és bo per a la gran majoria dels ciutadans i ciutadanes. El temps ho dirà.