Alberto Núñez Feijóo va haver de presidir el Govern el 2011, però al PP el va espantar un candidat sense naftalina. Ara ha estat el president gallec qui ha tingut por del PP, així que deixa el camí obert per a la cap dels espies i la mariscal dels militars. La compareixença de comiat del candidat frustrat ingressarà en els annals del llenguatge dúplice. L'orador renuncia a les seves aspiracions, mentre els seus gestos denuncien que es mor per substanciar. Conscient de la seva covardia, confiava que les seves paraules el traïssin per reafirmar les seves ànsies per arribar a La Moncloa, en contra de les amenaces rebudes.

Feijóo no es retira pel seu compromís amb el poble gallec, sinó per la seva compromesa relació amb el gallec Marcial Dorado, el seu amic narcotraficant. La correlació és òbvia, però convé recordar-la a cada pas per celebrar l'entrada a la política del xantatge a gran escala, executat a esquena dels ciutadans adormits amb la xerrameca dialèctica. L'anodí però venjatiu Rajoy va castigar els Albertos del PP que el superaven en popularitat, Núñez Feijóo i Ruiz Gallardón. El cant a Galícia hey del president autonòmic en el seu harakiri oblida l'evidència que els successius presidents del Govern han suposat una benedicció per als seus territoris d'origen, amb l'AVE a Sevilla de Felipe González com a exemple irrebatible de fidelitat al terrer.

Casado es presenta perquè li perdonin el màster més ràpid del món i el president gallec s'escapoleix perquè s'oblidin del seu currículum. Si les amistats perilloses de Feijóo li impedeixen una carrera estatal, difícilment poden autoritzar-lo a presidir Galícia, per molt que els xantatgistes explícits o tàcits li hagin mantingut aquest feu com a premi de consolació. A més, el triomf dels dossiers complica el futur de la vida política, i no sempre serà tan fàcil rastrejar el seu influx com en la successió de l'oblidat Rajoy. La cursa continua, a l'espera d'esbrinar quin material ha reunit Soraya Sáenz de Santamaría contra Dolores de Cospedal.