Hi ha homes, la intel·ligència dels quals es diu instint», escrivia Juan Ramón Jiménez amb la seva jota juanramoniana dècades abans de Corinna. El seu aforisme es verificava amb exactitiud amb Joan Carles de Borbó, abans que ensopegués amb la falsa princesa, perdó per la redundància. El Rei instintiu s'havia distingit pel seu fi olfacte a l'hora de triar testaferros. Va abaixar la guàrdia, i la seva «amiga entranyable» ha fet saltar pels aires el pacte tàcit al voltant de la monarquia.

L'amor pot arribar a ser tan important com els diners, però és un pèssim conseller per maniobrar en l'esfera mercantil. El «no és res personal, només negocis», lluny de ser una mostra d'enginy d'un comptable del crim organitzat, que Al Pacino va elevar a citació gloriosa a la segona entrega d' El Padrino, implica la dislocació radical entre els afectes i els compromisos monetaris. Una cosa és mantenir una amistat entranyable amb Bárbara Rey, i una altra molt diferent encomanar-li la gestió de la fortuna pròpia. Especialment, si aquests ingressos van connectats a l'Estat la prefectura del qual s'exerceix.

Les acusacions de Corinna no tenen més pes que manifestacions similars de qualsevol altre ciutadà que hagi compartit la intimitat del Rei al nivell tòrrid de la pseudoprincesa. La clau de la credibilitat de les gravacions rau en la confiança il·limitada oferida a Corinna pel llavors Cap d'Estat. Ara no ha de desmentir la falsa aristòcrata, perdó per la redundància, ha de demostrar que no va existir una proximitat políticament radioactiva entre tots dos.

El Rei va nomenar portaveu Corinna, en entregar-li el seu cor i, sobretot, la seva hisenda. Les missions i comissions que havia encarregat prèviament a Prado y Colón de Carvajal, a l'immobiliari alemany o al fals príncep, perdó per la redundància, Zourab Tchokotoua en parador desconegut, van ser més compromeses que el rosari d'operacions estrambòtiques detallat per la dona que va compartir els secrets més íntims de Joan Carles I. Cap dels seus anteriors emissaris havia defraudat el monarca, Corinna li atribueix un frau a l'altura de Messi o Ronaldo. Des de la seva falsa candidesa de veïna de Mònaco.

Al penúltim Rei no només se l'admirava per la sàvia mestria a l'hora de contractar intermediaris, sinó per la seva gèlida feresa en alliberar-se'n. Sabino Fernández Campo, el col·laborador a qui tant deu haver enyorat en les jornades de tribulacions, acreditava l'evidència que un monarca no pot tenir amics. El general va ser la primera víctima d'aquesta crueltat necessària en el cadafal, Joan Carles de Borbó paga ara la seva indulgència amb Corinna.

Cap dels dards llançats per Corinna gaudeix de l'aroma de la novetat absoluta, però la seva confirmació encadenada emmarca una corona d'espines. La prestidigitació que permet cobrar percentatges alhora de l'Aràbia Saudita i de l'Iran, enemics irreconciliables de l'Àsia petrolífera, sucumbeix en la seva ironia davant un cúmul de negocis insostenibles per a la cúpula de l'Estat.

En l'escàndol més proper, des de fa uns dies sona discutible la sentència del Suprem que condemna Urdangarin per haver-se «aprofitat» de la seva proximitat a Joan Carles de Borbó, en veredicte coincident amb l'Audiència de Palma. Si es confirma el relat colpidor de Corinna, testimoni de primera mà de l'Institut Nóos, l'espòs de la Infanta Cristina va funcionar abans per emulació obedient que per un desafiament a l'entorn exemplar de La Zarzuela. Els fets provats amb notable prosopopeia queden degradats a fets improbables. La pseudoprincesa ha col·locat en una situació incòmoda els magistrats que es van esforçar per delimitar un arribista pèrfid del seu sogre immaculat.

La Nació va d'ensurt en ensurt. El serial de Corinna emmarca el fracàs del pacte tàcit sobre la monarquia, sustentat en la convicció d'un país menor d'edat. L'obligació de concedir una oportunitat a l'optimisme permet aventurar que potser s'estan traçant els mapes d'una segona transició, amb vicis diferents de la primera.

Com a mínim, el Rei que va portar la democràcia i Corinna ha vist com s'enfonsava l'aurèola de clarividència que l'envoltava. Ni tan sols l'excessiva documentació, que sempre va menysprear, li hauria donat pitjor resultat que el seu llegendari ull clínic. Juan Ramón protegia la seva instintiva distinció entre olfacte i saviesa «suposant que intel·ligència i intuïció no siguin més que graus d'una mateixa potència». O d'una mateixa impotència, en aquest cas.