Per si unes eleccions generals cada dos anys no fossin suficients, les enquestes alimenten la ficció que el Govern pot ser descavalcat o confirmat diàriament. El baròmetre del CIS que dinamita el PP és tan hipotètic com un càlcul de barra de bar. No obstant això, el sol fet que pugui plantejar-se que els socialistes doblin en diputats els populars planteja un domini del tauler sense precedents des de González. Amb la notable diferència que el bipartidisme ha estat rosegat a les seves entranyes pels emergents.

Al marge dels resultats, el CIS concreta que PSOE i Vox són els protagonistes absoluts del panorama electoral, un per consolidació i un altre per irrupció. La reducció del PP a la meitat dels seus resultats consecutius de 2015 i 2016, o a una tercera part de l'hegemonia que va assaborir el 2011, ofereix pastura als carronyers. Especialment si es recorda que fa un any governava Rajoy, amb una majoria fins a tal punt confortable que es permetia felicitar el PSOE al Congrés per la seva lleialtat institucional.

Sánchez no s'ha limitat per tant a heretar el tron de Rajoy i els seus137 diputats, també li ha robat els seus resultats a les enquestes del CIS. Per tant, la situació actual només pot ser encaixada en la normalitat pels que a l'abril de 2018 van presagiar la voràgine en curs. La continuïtat dinàstica, entre el centre governat ahir per Soraya i avui per Tezanos, es transmet a les coalicions possibles. Tant el 2015 com el 2016, es pronosticava una majoria absoluta de PP i Ciutadans que no es va materialitzar. La suma màgica del nombre 176 segueix recorrent a Rivera, però ara al costat del PSOE. El lector haurà de decidir les probabilitats d'encert, des de la influent coincidència que aquesta coalició sigui afavorida per l'Ibex.

El CIS desnona el PP, però potser ha posat un excessiu èmfasi en l'enterrament. Sobretot, en no potenciar proporcionalment els seus socis de Ciutadans i Vox. La progressió de Rivera segueix quedant-se per sota de les expectatives, i l'entrada de Vox sota pal·li no sustenta una majoria suficient de dretes. La suma dels tres partits se situa per sota dels 150 diputats. Aquest llistó desentona de l'evolució de les forces conservadores durant la dècada i dels resultats d'Andalusia, encara sense cicatritzar per a l'esquerra. A algú se li ha anat la mà, menys de 160 escons és absurd per al pacte andalús. El minso resultat dels populars a Catalunya, així com l'allau independentista, hauran de ser explicats pels que insisteixen en una societat oprimida per una minoria. No a les enquestes, per descomptat.