Els mitjans d'informació utilitzen recursos gràfics per explicar els resultats electorals. No obstant això, les barres i formatgets no poden competir amb el diagrama més expressiu, la sessió de constitució de les Cambres. Allà es fixen les masses i volums generals, al costat de detalls tan reveladors com les fugaces salutacions condemnatòries dispensades per Pedro Sánchez i Pablo Iglesias al diputat pres Oriol Junqueras. El socialista s'apresta a expulsar-lo de la cambra, l'antisistema hipotecat es disposa a trair-lo.

El gràfic del començament de la legislatura mostra un Congrés colorista i exòtic, on conviuen les idees més ortodoxes i estrambòtiques. Abans que cundeixi el pànic, convé recordar que la major crisi econòmica de la història va esclatar per l'aplicació rigorosament dels axiomes financers. Els extrems es toquen en la cambra, segons va demostrar la ultradreta moderada en arrabassar el protagonisme de la jornada als presos independentistes. Vox propugna la tinença d'armes de foc a domicili, una tesi que transparenta la seva posició sobre l'ocupació il·legal d'habitatges. No obstant això, el partit neofranquista va okupar els seients tradicionalment reservats al PSOE, pel mètode irrefutable d'anticipar-se al propietari de l'habitatge. És a dir, va fer fallida la tradició, però sobretot va demostrar que 24 ultramuntans són molts, en una cambra que només havia albergat un diputat de Fuerza Nueva en quaranta anys.

En legislatures monocromàtiques, Vox obtindria dos diputats, que haurien estat desallotjats o embolicats per la marea bipartidista fins a l'anorreament del seu desafiament. Amb el seu pes actual sustentat en 2,6 milions de vots, ningú es va atrevir a molestar-los, i la ultradreta va aparedar el socialista José Zaragoza. Encara que sigui en negatiu, reflecteixen una cambra amb sis grups en dobles xifres i vuit amb més de cinc diputats.

Per què es retreu la fragmentació, en lloc de presumir de la diversitat perseguida en tots els àmbits socials? És curiós que la versió rígida sigui predicada pels principals beneficiaris de l'esclat multicolor. Albert Rivera parla com si hagués aixecat el Congrés amb les seves pròpies mans, en definir que «aquí s'asseuen els que defensen el poble espanyol, no els que ataquen el poble espanyol». Cap ciutadà, ni tan sols un diputat, té dret a modelar la cambra a la seva imatge. El Congrés reuneix els espanyols més votats, en un procediment religiosament pautat. El parlament més plural que mai representa amb escrupolositat el desig polític de l'Espanya actual mitjançant el procediment més exigent, consultar tots els socis de l'empresa. (I Rivera proposa per a l'alcaldia de Barcelona un president del Govern francès).

En dècades anteriors, quan despuntava un líder alternatiu com Rivera, el bipartidisme s'afanyava a empresonar-lo. PP i PSOE se senten avui encongits pels puixants nouvinguts, segons visualitza la constitució de la cambra bigarrada. Per garantir-se la supervivència, els populars hauran d'admetre que són més petits del que pensen. I els socialistes, que són menys grans del que fan gala.