El reforç de les fronteres, la demonització de l'estranger pobre, la sacralització de les identitats nacionals. Trump, Salvini, Orban, Le Pen, Abascal. Són alguns dels baluards erigits contra els migrants irregulars. Són també el combustible que, com més empenta repressiva agafa, més alimenta el segon major negoci il·lícit del planeta, només superat pel dels narcòtics: el tràfic de persones fugides de la guerra, de l'odi sectari, de la desertització, dels monocultius. De la misèria, en definitiva, amb o sense trets. Un negoci del qual només es veu la superfície: embarcacions sobrecarregades, patrulleres, nens ofegats, rostres exhausts, camps d'internament, ombres sense papers. De vegades, pilots detinguts. Però mai la complexa xarxa empresarial, delictiva però amb tapadores legals, que articula la major agència de viatges del món. Una plèiade d'organitzacions el potencial de creixement de les quals -a més repressió, bitllets més cars- és tan gran com la demagògia dels partits que, a societats colpejades per la globalització i mai recuperades de la gran recessió de 2008, han trobat en la caça del migrant un fèrtil instrument de captura de vots.

Dos italians, el criminòleg Andrea di Nicola i el periodista Giampaolo Musumeci, han dedicat anys a lligar caps des d'ambdós costats del mirall. Parlant, sobretot a Itàlia, amb els fiscals que als anys 90 van començar a investigar el fenomen amb els mateixos mètodes aplicats a les activitats mafioses tradicionals. Però també, en el cas de Musumeci, viatjant per tota la ribera sud del Mediterrani, des de Ceuta a Istanbul, o internant-se al Congo i pujant fins a la jungla de Calais a escoltar els testimonis dels que treballen a les xarxes de tràfic d'homes. Testimonis que són peces de trencaclosques, perquè, com a tota cadena clandestina, cada baula només coneix el seu enllaç, els contractes es basen en la confiança, en la paraula donada i sovint en els vincles ètnics, les transaccions són en efectiu i els moviments de diners recorren a circuits paral·lels, com el Hawala, bén implantant al món islàmic. Un sistema de pagaments que va néixer, sense vocació il·legal, per suplir l'escassa implantació bancària a grans àrees del planeta.

El resultat del treball de Nicola i Musumeci és Confesiones de un traficante de personas (Altamarea). Publicat a Itàlia el 2014, el volum es tradueix ara al castellà per intentar combatre la desinformació, el desconcert i la xenofòbia encoratjats a part de la societat espanyola per una conjuntura contradictòria. Mentre l'onada de migrants de 2015 (més d'1,8 milions) ha quedat molt enrere (150.000 el 2018), el tancament dels ports italians per Salvini no només ha convertit la Lliga en el primer partit d'Itàlia, sinó que ha disparat el nombre de persones sense papers arribades a Espanya des de les 16.292 de 2015 fins a les 64.298 de l'any passat. En altres paraules, el 2018 el 42,83% de les entrades irregulars a la UE es va efectuar per Espanya, que va rebre un 395% més de migrants que el 2015.

De les pàgines de Confesiones de un traficante de personas, que en realitat ho són d'uns quants, es poden extreure organigrames de la gran agència. Des del comercial que ven el producte a llogarets de l'Àfrica o l'Afganistan al capo màxim que gairebé ningú coneix, passant per guies terrestres, encarregats de seguretat, proveïdors de refugi i aliment, passafronteres, aquest pilot marítim al qual se sol confondre amb el traficant i, ja al costat lluminós de la vida, agents subornats, pagesos col·laboradors, comptables i joiers del Gran Basar d'Istanbul que renten els diners. Però també surten a la llum mètodes de viatge dels quals normalment no es parla.

Veiem, per exemple, un grup de jovenetes paraguaianes que es desplaça a Itàlia amb bitllet d'anada i tornada per admirar Florència, Roma i Milà. Viatgen, però, amb un segon bitllet amb el qual, abans de concloure l'estada italiana prevista teòricament han de poder arribar sense cap entrebanc fins a Madrid, el seu veritable destí. O també veiem passaports asiàtics, del tot legals, que permeten entrar a la UE. Són els de Corea del Sud, Malàisia i Singapur, els ciutadans dels quals no necessiten visat per entrar a Europa. Les màfies xineses en tenen milers d'ells, perduts o robats, i només han de trobar el que millor s'acomoda, als maldestres ulls d'un europeu, amb els trets del migrant. Les possibilitats d'èxit es disparen si el passaport ha estat segellat diverses vegades, perquè els agents de duana es relaxen quan comproven que els papers ja han tingut el vistiplau d'altres col·legues.

Per descomptat, la major agència de viatges del món té els seus fullets explicatius, des del boca a orella fins a anuncis en premsa o internet. I ofertes de tota mena. Si es tenen molts diners, es viatja en avió, classe business, amb papers en regla i cotxe esperant a l'arribada. Xina-EUA, entre 40.000 i 70.000 euros. Si les possibilitats són intermitges, el viatge es farà per terra, en grup -una «alegre» família d'afganesos, per exemple, potser una mica nerviosa- i els guies canviaran de país en país. Hi haurà subministraments d'aigua i menjar, no sempre abundants, i amagatalls, poc confortables, per amagar-se en les obligades esperes. De vegades es viuran situacions incòmodes, tenses i fins i tot perilloses, perquè el futur no està escrit i, ja se sap, no tots els operadors són iguals. Però es pot fer a partir de 10.000 euros.

Si, finalment, es forma part de l'enorme massa de desheretats que pateix per reunir un grapat de bitllets que el portin de l'Àfrica subsahariana a la del Nord, caldrà pagar dos o tres mil euros i després la mateixa quantitat per creuar el Mediterrani. Mínim cinc mil euros, assistència limitada als punts conflictius del trajecte i risc de patir totes les penalitats -mesos o anys de calor, fred, fam i set, maltractament, explotació sexual, ferides per ganivetes, ofegament- que solen associar-se amb el migrant irregular. Poc més d'un apunt en els registres policials que, a la pràctica, només es nodreixen d'aquesta categoria de viatgers.

Xerrades amb els fiscals

Totes aquestes dades estan extretes de les xerrades dels autors amb fiscals italians i amb una galeria de personatges, els quals donen carn al relat, dignes d'una sòlida novel·la. Es parla, és clar, del croat Loncaric, que regnava al negoci en els anys 90, o del turc Küçük, que va dominar durant anys el tràfic al Mediterrani, però també afloren els testimonis del missioner d'Uganda, del libi El Douly, de l'escocès Tom -que introdueix persones als camions que creuen de Calais al Regne Unit- i de dos pilots de temperament molt diferent.

Un és el tunisià Emir, que a cop de rudesa es va fer un forat al tràfic amb Lampedusa l'any de les revoltes àrabs: «Com més fort ets, més respecte et tenen i, per tant, més treballes. Tots han de tenir-te por. Aquí la meva paraula és sempre l'última; en cas contrari et mato a pals, està clar? Amb mi no es negocia». La seva antítesi és el siberià Aleksandr, un experimentat pilot capaç d'amarrar a port una embarcació de 70 peus a pura vela: «Moisès va ser el primer guia de migrants de la història. Jo soc com ell: jo soc Moisès». Sens dubte va ser aquesta visió bíblica la que, enmig del perill, li va impedir desfer-se de la seva càrrega abans d'arribar a la terra promesa. I va caure pres.