Jo no parpellejo, els altres acaben fent-ho», presumeix Donald Trump per explicar la seva supervivència contra pronòstic a les cimeres. Pedro Sánchez és un «dels altres». Ha perpellejat en el debat d'investidura, i Podem li ha guanyat el primer assalt. Pablo Iglesias ha acompanyat el PSOE a la vora de l'abisme, perquè apreciï in situ la magnitud de la insuficiència dels seus 123 diputats. Encara que se li sumi el càntabre irreductible, un vot de pagament.

En el súmmum de la contradicció, les trompetes avisaven simultàniament que Irene Montero es desviava accidentalment de la disciplina de Podem per votar en contra de Sánchez, i que aquesta diputada tenia atorgada la vicepresidència d'un proper executiu. En un preludi dels trepidants temps en potència, la vicepresidència in pectore desacredita mitjançant el sufragi l'arribada del seu president al poder. Sense perdre amb aquesta traïció ni una sola opció per accedir al gabinet.

Sánchez presumeix de 123 diputats, 140 anys d'història i un munt d'enquestes favorables. No sumen, quelcom que converteix el líder socialista en el primer candidat fracassat en tres votacions d'investidura. A zero, perquè mai ha superat aquesta barrera parlamentària, i la temeritat ha de concedir-li un parèntesi per reflexionar sobre la seva contumàcia perdedora.

El 170 a 124, amb 52 abstencions, no mesura l'escarpada pendent que ha d'escalar Sánchez, sinó el fàcil que hagués estat coronar la majoria absoluta d'entrada. En tenia prou per a això amb domesticar per anticipat Podem, i conquerir el vot afirmatiu d'un Gabriel Rufián més raonable que un constitucionalista. De fet, Esquerra estava més predisposada a donar el sí que els socialistes a acceptar-lo. Amb aquestes aportacions, 179 vots i majoria absoluta a l'intent inaugural. Sense menysprear el famós càntabre.

Sánchez s'ha entestat a arrossegar-se fins a la segona oportunitat d'investidura, i potser més enllà. El que és greu no és perdre les votacions, sinó desaprofitar el control de la situació. El PSOE pot haver demostrat que podem és un soci inestable, però ha millorat la percepció ciutadana que els socialistes estan capacitats per agafar les regnes del Govern?

L'argument cronològic desmenteix l'estratègia desplegada per Sánchez. El diumenge de les eleccions d'abril no hi havia dubte que el PSOE estava en condicions de definir un pacte de Govern amb Podem. Les cauteles sobre la immiscibilitat de tots dos partits van quedar esmorteïdes pel marge d'avantatge dels socialistes, que doblaven el PP. En tres mesos, la convicció sobre un executiu progressista ha donat pas a un mar d'incerteses.

Pedro Sánchez no és un mestre en provocar indiferències, que són la clau d'una segona votació que es dirimeix per majoria simple. En el partit de tornada, cada abstenció és una benedicció, incloses les quatre inhibicions forçoses dels presos del Procés.