28 de juliol de 2019
28.07.2019
Diari de Girona

De «rei dels pobres» a «rei empresari»

?Mohamed VI ha acumulat una fortuna superior als 2.000 milions de dòlars en els seus vint anys de regnat ?El monarca alauita va modernitzar el país a l'inici del mandat i ha consolidat el respecte pels drets humans, acabant amb les presons secretes o les tortures que va permetre el seu pare

27.07.2019 | 23:47
De «rei dels pobres» a «rei empresari»

A Mohamed VI van començar anomenant-lo «el rei dels pobres», però després de 20 anys al tron i acumular una fortuna superior als 2.000 milions de dòlars, ha passat a ser el «rei empresari». El jove monarca que rebia banys de masses amb el seu poble més humil ha anat virant cap a una posició distant. La seva vida personal cada vegada és més secreta, ningú sap amb certesa si segueix casat. Han dit d'ell que està malalt o cansat de les seves obligacions, però tot són rumors. El Palau Reial i el seu entorn només responen amb el silenci.

Mohamed VI va arribar al tron amb 35 anys, un 30 de juliol de 1999. L'ombra del seu pare, Hassan II, una personalitat autoritària que va superar dos cops d'estat i va exercir una repressió implacable contra els seus oponents, sobrevolava el jove rei, que aviat va saber posar-hi distàncies.

Va ser als primers anys quan el monarca va fer els passos més audaços per a la modernització del Marroc: un nou Codi de Família, molt més favorable per a les dones, un procés de reconciliació amb les víctimes de la repressió i una llibertat de premsa abans mai experimentada. Però l'atemptat terrorista múltiple perpetrat el 2003 per dotze suïcides que van matar a més de vint persones a diferents punts de Casablanca (la majoria a la Casa d'Espanya) va suposar la fi de l'època aperturista i una aposta per la seguretat i el desenvolupament econòmic.

A diferència del seu pare, que va exercir amb cert èxit a la política exterior, Mohamed VI es va bolcar en les qüestions internes, condicionades per la manca de recursos naturals propis. Va apostar llavors pel turisme (amb 12 milions de visitants anuals, és actualment la primera destinació africana), l'agricultura, la indústria automobilística i, sobretot, pel desenvolupament d'unes infraestructures que havien de canviar el país: una extensa xarxa d'autopistes, aeroports modernitzats, un tren d'alta velocitat únic a l'Àfrica i, la joia de la corona, el port de Tànger Med, inaugurat el 2007, que en només deu anys es va convertir en el més gran de l'Àfrica en tràfic de contenidors.

Segons explica el president de la Confederació General d'Empreses Marroquines, Salaheddine Mezouar, amb Mohamed VI «el país ha aprofitat el seus avantatges estratègics per atreure inversió i desenvolupar la seva economia i la seva societat. El canvi ha vingut acompanyat amb més obertura: més acords comercials, integració a la cadena de valor econòmica mundial, i tot acompanyat per una visió de desenvolupament industrial».

Un dels eixos d'aquesta estratègia ha estat el desenvolupament preferent de l'eix atlàntic que va des de Tànger fins a Casablanca: en aquest «Marroc útil» s'ha concentrat l'esforç en infraestructures i desenvolupament, en detriment de l'interior del país, relegat en inversions i en tots els indicadors, el que ha creat un Marroc de dues velocitats.

El PIB del país ha anat creixent de forma ininterrompuda durant els últims vint anys, encara que sempre per sota del 4% anual. Segons l'FMI, això és insuficient per considerar-lo un país emergent i, sobretot, per crear ocupació: dels 200.000 joves que anualment han arribat al mercat de treball a l'última dècada, només una quarta part ha trobat feina. En conseqüència, hi ha una desocupació juvenil crònica superior al 25%.

Això explica en gran part que el regnat de Mohamed VI no hagi aconseguit acabar amb la pobresa, que segons xifres oficials afecta més de quatre milions de marroquins (un milió d'ells en pobresa extrema). Només un 46% de la població té algun tipus de cobertura mèdica, i només un 26% dels majors de 60 anys compta amb una pensió de jubilació.

L'economista Fouad Abdelmoumni és molt crític amb el model de desenvolupament: «Després de passar per l'escolarització, la urbanització i l'obertura al món, la població esperava una revolució també en el seu nivell de vida, però l'Estat no els dóna una resposta, ni tan sols en el mínim».

Això explica la conflictivitat social, cada vegada més freqüent als carrers del Marroc, protagonitzada per llicenciats en atur, metges i mestres en pràctiques o treballadors de mines tancades, per citar els més recents. El Govern no sempre les tolera. De vegades opta per la via repressiva, com en el cas de la regió del Rif, on les revoltes per la marginació històrica de la zona van acabar amb una repressió que va portar a la presó centenars de persones.

El tractament de la crisi del Rif és indicatiu del canvi de la política en els últims anys. Les protestes van sorgir d'un moviment espontani batejat com a Hirak Chaabi (moviment popular), que va aconseguir treure al carrer desenes de milers de persones abans que el Govern decidís tallar qualsevol manifestació. Els partits polítics tradicionals no van tenir cap protagonisme, ni per alimentar les protestes ni per frenar-les.

Dels centenars de rifenys arrestats, jutjats i condemnats a dures penes de presó, el rei va indultar la major part d'ells en diverses tandes, corregint així la duresa mostrada pels tribunals i deixant clar que ell té el domini dels temps polítics i judicials.

El paisatge polític marroquí ha canviat molt al llarg del regnat de Mohamed VI. La classe política del segle XX, molt desacreditada per les seves contínues concessions a una monarquia que s'ha guardat una gran part del poder executiu (a més del religiós, militar, policial i diplomàtic) ha anat perdent popularitat i influència. L'únic que ha crescut en aquests anys ha estat l'islamista Partit Justícia i Desenvolupament, una formació conservadora en l'àmbit religiós i polític i lleument reformista en el social.

La primavera àrab que va esfondrar règims a Tunísia, Egipte i Líbia no va colpejar el Marroc de la mateixa manera, però es va notar. Els carrers es van omplir un febrer de 2011, però els manifestants marroquins no aspiraven a deposar el règim, sinó a reformar-lo. El monarca, en un intel·ligent moviment tàctic, va promoure una reforma constitucional que va desinflar les protestes i va convocar eleccions que va guanyar el PJD, tot i que va necessitar aliar-se amb quatre partits més per governar.

La inexperiència del PJD, la seva cohabitació al Govern amb partits hostils i les contínues friccions amb el Palau van fer fracassar el projecte islamista «light», i amb el pas dels anys va quedar en evidència que la nova Constitució no havia canviat l'eix del poder : el rei, recolzat en un nucli dur de consellers elegits per ell mateix, seguia prenent decisions decisives sense escoltar el seu Govern, com la participació en la guerra del Iemen o la restauració del servei militar.


Control del gihadisme

Per altra banda, Mohamed VI ha sabut interpretar les prioritats d'Europa, de la qual el Marroc sempre ha depès econòmicament. Marroc és gendarme de la fronteres del sud contenint l'emigració (89.000 sortides interceptades el 2018), i ha cooperat estretament en matèria antiterrorista, el que ha servit per vigilar gihadistes. Amb aquestes dues bases, i l'oferiment d'un entorn segur per a les inversions, el Marroc ha sabut fer-se perdonar el dèficit democràtic. Els que veuen el got mig ple sempre diuen que Mohamed VI ha acabat amb les ignomínies del passat: els desapareguts, les presons secretes o les tortures sistemàtiques, atrocitats que van marcar la imatge exterior del país a l'època de Hassan II.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook