Portugal es disposa avui a renovar el seu Parlament i la confiança en el Partit Socialista del primer ministre, António Costa, que en els últims quatre anys, amb una estabilitat política que és l'enveja de la família socialdemòcrata europea, ha pilotat una recuperació que ha sorprès el món.

Unes bones dades macroeconòmiques que li han permès satisfer les demandes dels seus socis parlamentaris d'esquerra i revertir part de les dures retallades imposades al país durant el rescat de la troica (2011-2014), cosa que ha generat allò que es coneix com la «via portuguesa» o el «miracle portuguès»: la fi de l'austeritat sense posar en perill els compromisos amb Brussel·les.

Un «miracle» que no està exempt d'amenaces. Tot i que la millora de les finances públiques és incontestable i els nivells de benestar dels portuguesos també, l'economia ofereix signes inquietants. La recuperació es basa en dos pilars: les exportacions i el turisme -segons un estudi de CaixaBank Research-, un mal assumpte en èpoques de turbulències globals com les que s'albiren.

Joao Borges d'Assunçao, professor de la prestigiosa Escola de Negocis de la Universitat Catòlica de Lisboa, és dels que es neguen a parlar de miracle, tot i que sí admet que la «recuperació ha anat millor a Portugal que a altres països» i subratlla que quan l'actual Govern va assumir l'enlairament ja s'havia produït. «El dèficit ja s'havia relaxat i no eren necessaris tants ajustos; si a això sumem la bona marxa de l'economia europea, la recuperació es dispara el 2015 però és lineal des del 2013».

Rescatat el 2011 amb 78.000 milions a canvi d'un ajust dur, els números són incontestables. El país ha acabat amb el dèficit, l'atur ha tornat a nivells del 2004 (6,3%), ha començat a reduir el deute públic -encara del 121,5%- i el creixement és sòlid des de fa 5 anys, per sobre de la mitjana de la UE.

Amb els comptes sanejats, el Govern ha liquidat algunes de les retallades imposades per la troica. S'ha apujat el salari mínim dels 500 als 600 euros (lluny dels 900 a Espanya), s'han revaloritzat les pensions i els funcionaris han recuperat el que van perdre en forma de reducció de la jornada, restitució de pagues i dies festius. S'han reduït impostos a les rendes més baixes alhora que s'han augmentat alguns indirectes. Mesures que han anat acompanyades d'un pla per atraure inversió estrangera, amb sucoses deduccions fiscals a professionals i jubilats i visats a canvi d'inversions immobiliàries.

El Ronaldo de l'economia

L'FMI ha parlat del país com una «lliçó per a Europa i la resta del món», després de cobrar el 2018 els 26.000 milions de deute que Portugal va decidir liquidar per estalviar-se100 milions en interessos. Encara deu 50.000 milions d'euros a la Comissió Europea i al Banc Central Europeu, que, tot i això, han premiat l'ingent esforç del país donant la presidència de l'Eurogrup al ministre de Finances portuguès, Mario Centeno, conegut com el «Ronaldo de l'economia» i defensor de l'ortodòxia fiscal. Un compromís que ha portat el Govern portuguès a reduir la inversió pública a un dels nivells més baixos d'Europa, per sota del 2,2% del PIB.

Aquesta política ha estrangulat la sanitat, que el 2018 va rebre la partida més baixa dels últims 15 anys. Les vagues han estat constants en aquest sector i també en l'Educació, però en la segona meitat de la legislatura, gairebé tots els sectors públics han sortit al carrer en un moment o un altre.

Per Borges d'Assunçao, el Govern socialista no ha destruït el llegat rebut de l'anterior Executiu, «sinó que l'ha fet seu, abraçant els mateixos objectius fiscals i canviant algunes coses però el dibuix és el mateix». Alguna cosa en què coincideix el politòleg António Costa Pinto, que subratlla que en abraçar l'ajust financer, Costa actua com un polític «responsable» davant d'una societat, la portuguesa, que va patir com poques el cop de la crisi i que ara suporta el que alguns diuen una «austeritat light», amb resultats si no miraculosos sí alliçonadors.