Albert Rivera, que dilluns va abandonar la política per assumir en primera persona l'hecatombe de Ciutadans -el seu partit: seu i de ningú més- va practicar la natació de competició quan era jove i va arribar a ser dues vegades campió de Catalunya en l'estil de braça. La primera vegada, de fet, va ser als 16 anys. En l'amarga nit del diumenge, després de bracejar desesperadament durant una setmana de campanya i sis mesos de llarguíssima precampanya, a només cinc dies de complir els 40, va anunciar la convocatòria d'un congrés extraordinari perquè els afiliats decidissin si havia de seguir assegut sobre els derelictes del naufragi. Però ho va fer sense aclarir si concorreria a la reelecció. Dilluns al matí -no va esperar més- va presentar la seva dimissió a la comissió executiva al·legant dues raons, una política i una altra personal.
Dimiteix perquè «és el responsable, sigui injust o no», i perquè així li ho van ensenyar els seus pares i els seus professors. Però també perquè «la vida és més que la política» i ell vol ser, ara, «millor pare, parella, fill i amic».
No tenia opció. Ciutadans, que el 28-A va obtenir 57 escons i es va quedar a només 9 del PP, va perdre el diumenge quatre de cada cinc actes fins a deixar dessagnat el seu compte: 10 seients. Dos milions i mig de vots de sagnia. Aquests 47 escons menys han anat a parar al PP i a Vox, la suma dels increments de la qual -22 i 28, respectivament- dona 50. Un enfonsament que, segons els analistes de catàstrofes electorals comparades, tan sols es pot establir una analogia amb el d'UCD de 1982. I el més ignominiós no és que hagi estat superat pel PSOE, el PP, Vox i Unides Podem, sinó també per ERC, que els seus 13 escons collits a Catalunya superen en tres els que ha marcat Ciutadans en tot l'Estat. Un rècord sense parangó en l'horitzó.
Però no acaben aquí les amargues raons per les quals Rivera estava obligat a renunciar (ja hauria d'haver-ho fet a la mateixa nit electoral). El funest resultat dels taronges, fruit de les decisions personalistes del líder d'un partit que era una prolongació del seu ego volàtil, inexpert i atrevit, suposa la pèrdua de l'escó per a molts dels seus més estrets col·laboradors. Surten del Congrés el secretari general de la formació, José Manuel Villegas; el d'Organització, Fran Hervías; el d'Acció Institucional, José María Espejo-Saavedra; el secretari general del Grup Parlamentari, Miguel Gutiérrez; la portaveu adjunta, Melisa Rodríguez, i l'exportaveu a la Cambra baixa Juan Carlos Girauta. Els sis, membres de l'executiva permanent. Només mantenen la feina Inés Arrimadas, cap de cartell per Barcelona, i Fernando de l'Erm, secretari de Comunicació, a més del mateix Rivera, qui, pel daltabaix provocat a aquells que l'han acompanyat en tan arriscada singladura, va decidir renunciar a l'acta dilluns al matí.
Quins errors ha comès Rivera per merèixer tan sever càstig? Incomptables. Per citar tres dels més sonats. Un, votar en contra de la moció de censura a Mariano Rajoy l'1 de juny del 2018, la qual cosa el va alinear amb un partit condemnat per corrupció per l'Audiència Nacional -quan Cs havia desembarcat en la política estatal per regenerar-la- i que, a més, s'havia cansat de servir-se'n com a crossa. Dos, compartir la cèlebre foto de Colón amb Casado (el de llavors, fregant la dreta extrema) i Abascal, després de pactar amb tots dos -amb Vox, per persona interposada, amb vergonyes de col·legiala- per governar Andalusia i expulsar de la Junta el PSOE, que havia guanyat les eleccions de desembre. I tres: la seva negativa a arribar a alguna mena d'acord amb els socialistes abans i després de les generals del 28 d'abril, la qual cosa va desencadenar una forta crisi interna a Cs i va desembocar a un riu de dimissions.
Al setembre, a punt de complir-se els dos mesos de la investidura fallida de Pedro Sánchez, va voler arreglar-ho, però posant condicions inassumibles (perquè no estaven a l'abast de l'Executiu en funcions). A més, se li veia el plomall: els sondejos vaticinaven per als taronges una caiguda sense pal·liatius. Finalment, a la setmana prèvia als comicis d'aquest diumenge, va arribar a animar Casado a abstenir-se davant Sánchez (ell ja regalava el «sí» passiu des de feia dies) perquè el país tingués per fi un govern i no calgués anar a unes terceres eleccions. Era tard, molt tard, veia venir el desastre.
De tots aquests vaivens es desprèn la certesa que Rivera ha regit el rumb del seu partit (i torno a recalcar-ho: seu i de ningú més) amb mirada no ja curtterminista, sinó tant en funció de la conjuntura que cada moviment ha entrat en contradicció amb l'anterior i el següent. Que l'electorat de Ciutadans era tan volàtil com el seu líder. Que ni la dreta ni l'extrema dreta, amb una base de votants molt més fidel (en el primer cas, extensa; en el segon ja veurem), el necessiten per portar els seus vaixells a bon port. I que, en resum, el desig incontenible de Rivera de nedar a les piscines de tots els seus veïns l'ha conduït al mateix desastre que a Neddy Merrill, el protagonista del conte El nedador, de John Cheever.
Merrill de la política, el líder de Cs va començar la gran empresa d'arribar a la Moncloa en un càlid estiu i amb entusiasme juvenil, banyant-se en totes les piscines del veïnat. Però a mesura que el viatge i els banys transcorren, perd la noció del temps i l'estiu es torna tardor. Els últims veïns ja no el reben com els primers, amb riures, glops i benvingudes, i l'energia amb què va començar l'aventura s'esfuma. Nedar és ja sinònim de cansament i dolor.
Quan conclou el periple, després de l'últim bany, ja no camina, sinó que trontolla, i la casa a la qual torna (no la Moncloa, sinó la seu de Ciutadans) està decrèpita, buida i abandonada.
