El pres sense condemna Oriol Junqueras va ser autoritzat a presentar-se a les eleccions europees. Quan va obtenir més d'un milió de vots, Marchena li va prohibir assumir un càrrec que l'hagués tret de l'àmbit del Suprem. Per si de cas, Marchena va plantejar una qüestió al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. És a dir, que Marchena tenia dubtes raonables sobre el seu veto a la presa de possessió. I Marchena va mantenir la presó malgrat aquesta incertesa, una forma si més no curiosa de comportar-se en decretar una pèrdua de llibertat. Mentre arribava la resposta, Marchena es va afanyar a condemnar Junqueras a tretze anys de presó. Per si de cas.

Per a general vergonya dels espanyols, el tribunal europeu conclou que el fonamental és el vot, no la burocràcia i molt menys el comportament del Suprem al marge de la més elemental norma democràtica. El poder correspon als ciutadans, ni al cap de l'Estat ni als jutges. No es protegeix als independentistes, sinó els votants. Una vegada que donen suport a un candidat de Vox o Podem amb el nombre suficient de sufragis constatats en el recompte, la seva sentència és inamovible. I si en paral·lel cometen un crim, es consulta el Parlament corresponent. És a dir, als mateixos votants d'abans.

L'escrit de la fiscalia contra Junqueras es va difondre sota l'epígraf "més dura serà la caiguda", que algú va oblidar esborrar. Li encaixa avui al ridícul de Marchena. És curiós que els que van anul·lar els votants, insisteixin ara en el fet que no es pot cancel·lar la sentència dictada contra aquesta voluntat expressa. Al marge de l'idioma legal, pot ser que la condemna presidida i escrita per Marchena sigui vàlida, però s'ha desnaturalitzat. Avui no es llegeix amb els mateixos ulls. I saltant de la justícia a la política, algú ha d'aclarir si Marchena és el president polític idoni per a la Sala Penal, o per al Suprem en el seu conjunt.