Espanya té president, Pedro Sánchez. Els pròxims dies hi haurà, per tant, un govern de coalició que tindrà com a objectius centrals la moderació, el progrés econòmic, el medi ambient, el feminisme i la justícia social. La modernitat en la política exigeix acords per arribar a solucions per a la ciutadania i el pacte entre diverses sensibilitats, a més, s'enforteix per mitjà de la transversalitat. La inestabilitat política dels últims anys ha tingut conseqüències reals i palpables en les vides de les persones. Per això mateix, ara, és més urgent revertir aquesta situació. Hi ha quatre vectors essencials d'acció de govern: restablir l'equilibri econòmic i social entre les persones; aconseguir la plena igualtat de gènere i tenir tolerància zero davant la violència masclista; fer efectiva la transició ecològica, i adaptar la nostra economia i societat a la revolució digital.

Els diferents sindicats fa mesos que denuncien la precarietat laboral. A més, tenim coneixement que les rendes més altes no han estat afectades per la crisi. En aquesta situació, és positiu que Pedro Sánchez hagi anunciat ja que derogarà la reforma laboral del Partit Popular; que se certificarà el compromís d'incrementar les pensions un 0,9%, alhora que s'encararà el problema de dèficit públic per assegurar el manteniment del sistema; i que se situa l'objectiu d'incrementar el salari mínim interprofessional fins arribar al 60% del salari mitjà del nostre país, tal com recomana la Carta Social Europea. Així com incrementar impostos per a les rendes més altes.

La transició ecològica és tan necessària com urgent. Catalunya i Espanya s'assequen i es desertitzen, això fa que extenses zones geogràfiques s'empobreixin i pateixin processos de despoblació. La nova Llei de Canvi climàtic i de transició energètica i el Pla nacional integrat d'energia i clima han de contribuir a empènyer una economia circular, que redueixi tant l'entrada de materials verges, com la sortida de residus no utilitzables en els processos de producció. El progrés ha de ser sostenible en el temps o no serà. Aquests canvis són necessaris avui perquè no només ens juguem el futur dels infants, sinó que les conseqüències negatives ja afecten les generacions actuals. La igualtat real entre dones i homes exigeix que tinguem les mateixes condicions a l'àmbit laboral i que perseverem tant en el combat contra la bretxa salarial, com en incentivar de manera positiva la presència de dones en l'àmbit cultural amb el Pla per a creadores i autores i en l'àmbit de l'esport amb la nova llei. En un altre ordre de casos, el govern d'esquerres mantindrà la tolerància zero contra la violència de gènere, perquè el nou govern entén que la dona pateix una violència particular pel fet de ser dona. L'erradicació de l'esclavatge sexual contra les dones i no permetre la gestació subrogada són també temes prioritaris a l'agenda del nou executiu. Tal com també ho serà atorgar drets a les persones transexuals.

A més a més, a ningú no se li escapa que Espanya ha de ser partícip en la solució del problema polític a Catalunya. Els socialistes ens hem compromès a tornar a fer de la política un agent actiu per trobar punts d'entesa on tots i totes ens hi puguem sentir part. A Catalunya, l'independentisme ha obtingut el 47% del suport dels catalans i això fa que no hi hagi prou vots per obtenir l'èxit de cap proposta maximalista, però n'hi ha molts per no atendre la necessitat de superar aquest atzucac difícil per mitjà del diàleg. Davant d'aquest repte, el govern d'Espanya actuarà de manera responsable dins els marcs establerts que garanteixen els drets i les llibertats de tothom. Alhora que buscarà una sortida política al conflicte que exigeix punts mitjos i altes dosis d'autocrítica per part de tots els actors implicats, a una banda i a l'altra dels fets d'octubre del 2017.

En aquest debat també hem vist com les dretes, totes, han caigut en les posicions més reaccionàries. Les formes i els continguts agressius són preocupants. El PP i Cs s'han deixat arrossegar per Vox, que ha arribat al Congrés a defensar idees molt semblants a les del difunt franquisme. Els radicalismes contraris sempre s'alimenten els uns dels altres. Però, afortunadament, en aquestes últimes eleccions guanya qui ha traslladat opinions a favor del diàleg i de l'enteniment. Hi ha en marxa un intent de crispació democràtica per part dels tres partits de dretes, el tercer que hem viscut en democràcia. El primer va ser per fer fora el president González de la Moncloa, el segon per expulsar Zapatero després de l'Estatut del 2006 i el tercer ha començat en aquesta investidura i és de preveure que continuarà, com a mínim, els pròxims mesos. Després dels dies viscuts a Barcelona, a Girona i a d'altres ciutats catalanes, on els carrers han cremat a les nits aquest passat 2019, és raonable advertir que la moderació hauria de ser un vector compartit per totes les forces polítiques perquè l'escenari, sense ser encara dramàtic, tampoc no és pas poc preocupant. Per tot això, és d'agrair l'abstenció d'ERC, perquè si en aquestes circumstàncies hi ha qui no és capaç de percebre la diferència entre les esquerres i les dretes, tampoc aquest article podria afegir gaire més arguments que els que s'han donat a totes llums entre els uns i els altres. Des d'aquest punt de vista, que JxCat i la CUP hagin votat que no constata de nou que només busquen que tot vagi pitjor que millor, però això -buscar el pitjor- només porta sempre com a conseqüència el pitjor. Agraeixo finalment l'entesa amb Unides Podem i tinc esperança que aquest govern d'esquerres i progressista tingui oportunitats per superar la crisi econòmica, social i territorial a Espanya, perquè això milloraria per bé la vida de milions de persones.