alament comença la història del Govern de coalició si tot just començar-la ja es tiren els plats pel cap. En el debat de la primera llei important, la Llei de llibertat sexual, ja afloren diferències importants i, el que és pitjor, es fan públiques. No van transcendir, però, els detalls de la discussió entre ministres perquè, com van insistir tots els protagonistes, «les discussions es queden a la porta de la sala del Consell de Ministres». Però el debat entre Irene Montero, ministra d'Igualtat, que presentava la proposta, i la vicepresidenta Carmen Calvo i el ministre de Justícia, Juan Carlos Campo, va ser sonat. Després, la ministra es va precipitar a sortir per televisió per explicar-nos la nova llei aprovada, a l'aguait de com queda en el debat parlamentari. (És d'esperar que canviï el nom pel de «Consejo de Ministros y Ministras»).

Efectivament, Irene Montero va aparèixer en el programa Intermedio, de la Sexta, per exaltar les virtuts de la «seva» llei. Però no va explicar res de les crítiques plantejades en el debat del Consell per la vicepresidenta Calvo i el ministre Campo, titular de Justícia, que d'això hi deu entendre una mica, com ara que la definició d'agressió sexual era massa genèrica, sense concretar, per exemple, els agreujants d'ús de la violència o la intimidació, fet que representa una gran diferència en la pena.

I un detall dels «conflictes» generats pel fet que hi hagi un matrimoni al Gobierno. Pablo Iglesias, vicepresident, potser es va «passar» una mica quan va sortir en defensa de la seva muller: de Juan Carlos Campo, va dir, « es un machista frustrado». Ni el fet ni la frase feien falta. Si s'havia de fer algun comentari, el podia fer un altre vicepresident, no? Qüestió d'elegància.