Més enllà del xou mediàtic que envolta l'epidèmia del coronavirus (probablement ja serà catalogada com a pandèmia en el moment de la publicació d'aquest article) hi ha una realitat que ens toca afrontar. A Itàlia fa dies que estem tancats a casa, que als supermercats s'ha d'entrar en grups petits i els restaurants i bars han de tancar a les sis de la tarda, entre moltes altres mesures que han canviat per complet la forma de viure de la gent. I això acabarà passant a la resta de països europeus en les hores vinents; el món estarà confinat durant gairebé un mes -fins a la primera setmana d'abril probablement- per intentar frenar el ràpid avançament del virus i així evitar que els hospitals col·lapsin. No és un problema de gravetat individual, la majoria dels infectats seran casos lleus sense complicacions, el veritable problema resideix en el perill que moltes persones, en un període curt de temps, necessitin assistència medica.

No entrem en una espiral de deliri que ho complicarà tot. Albert Camus va escriure una reflexió que, ara més que mai, cal tenir present «en aquest món tan sols una catàstrofe aconsegueix rehumanitzar-nos». Fem l'exercici col·lectiu, mirem de treure les conclusions més positives en un moment de crisi com el que estem vivint. El coronavirus és una plantofada a mà oberta a tots aquells que creuen que no cal un sistema sanitari públic i universal de qualitat. Ho és encara més pels Estats Units; un país que en situacions com aquestes queda completament despullat i evidencia el fracàs de la societat americana, on es demostra que l' american dream és un eslògan molt bonic sempre que no siguis pobre i emmalalteixis.

El virus ha de fer reflexionar als que pensen que Déu i la fe els salvarà de tot, és la ciència que ho farà, dient això no tinc la intenció d'ofendre a qui tingui creences religioses, ni tampoc fer entendre que tothom que les té no ho sàpiga. Qui pensi que la medicina és un pla d'un grup elitista per matar a tothom i que la cura de veritat es troba en l'homeopatia, poder també s'adonarà que això tan sols és una teoria conspiranoica sense cap fonament. Alguns, potser, veuran que a l'any 2020 ja és possible el teletreball i que amb tres o quatre jornades laborals per setmana som més productius, més lliures i el que és més important, més feliços. Fins i tot, el coronavirus farà que a causa de la quarantena comencem a llegir més o ens asseguem per parlar amb els nostres pares i germans.

Quan acabi tot, més aviat que tard si prenem les mesures que toquen per severes que siguin, tindrem un sistema sanitari més fort, i ens haurem adonat que el risc del futur està en aquest tipus d'epidèmies, que caldrà invertir en els sectors que treballin per estar preparats en situacions similars perquè no torni ha passar el que està passant aquestes darreres setmanes. Caldrà recordar que estem rodejats d'herois. Una vegada més, el personal sanitari mereix el més gran dels reconeixements. Gràcies.

Quan la crisi hagi passat, ens podrem fer preguntes: realment la Xina és tan dolenta? No seré jo qui defensi el model polític xines, però els fets parlen per si sols; al mateix instant que a Amèrica hi ha un president que es pren totes les urgències com si estigués a la barra d'un bar i que no té intenció de col·laborar amb ningú, a l'altra banda, els xinesos, està començant a enviar ajudes immenses a Itàlia i farà el mateix amb els països que ho necessitin en les pròximes hores. Podrem reflexionar sobre en quin sentit té la unió europea si no serveix ni per anar tots a una en casos com aquests? Els beneficis de la globalització perden sentit si no tenim la capacitat política i social d'unir-nos en un sol projecte que beneficiï a tots. Davant nostre ens trobarem en un canvi de paradigma; el coronavirus pot ser la gota que fa vessar el got per començar la reforma estructural d'una nova Europa.