Els metges s'estan enfrontant aquests dies a algunes decisions que només s'havien imaginat en cas de «guerra». Això diu Joan, nom inventat, com el dels altres dos doctors i la infermera que apareixen en aquest reportatge. Els quatre estan lluitant contra la pandèmia en diferents parts d'Espanya i les referències bèl·liques esquitxen molts dels seus comentaris. En aquestes línies aborden el problema ètic a què s'estan enfrontant en algunes comunitats amb les UCI saturades: els recursos hospitalaris resulten insuficients davant l'alta demanda de malalts. Comenten les «recomanacions» que arriben d'alguns serveis, com el Sistema d'Emergències Mèdiques de Catalunya, que parla de «limitar l'esforç terapèutic» si el pacient té més de 80 anys. El dilema moral els regira les entranyes cada dia.
Els sanitaris han encaixat aquest canvi de paràmetres com han pogut. La majoria es desfoga amb els companys en els descansos, en els xats de Whatsapp, en trucades intempestives. «Ningú ho diu clarament, però és com si estiguéssim en una guerra», afirma Joan, aclaparat per la sensació de frustració que li assalta quan torna a casa.
Per la Maria, infermera de 45 anys i amb llarg historial en cooperació internacional, el que va veure fa dues setmanes a l'Hospital Príncep d'Astúries d'Alcalá d'Henares (Madrid), li va despertar un altre record recent. A l'abril de l'any passat, estava ajudant a les víctimes del cicló Idai a Moçambic. «Va ser com si ja ho hagués viscut, un déjà vu. Un hospital desbordat, ple de gent. En comptes de negres, blancs», explica per telèfon. «És una de les situacions més dantesques que he vist en la meva vida», afegeix Maria, que ha estat en països de l'Amèrica Central, Perú, Bolívia, Senegal i Etiòpia en les dues últimes dècades.
Ella treballa en un equip d'emergències i admet que, a hores d'ara, si arriben a un domicili amb una persona de més de 80 anys en una parada cardio-respiratòria que ells no han presenciat, perquè s'ha produït minuts abans, no actuen. «I això, fa un mes, no era així. Ho intentaves tot encara que sabies que hi havia poques possibilitats, però ho intentaves! És trist, però és així perquè no hi ha UVI ni UCI per a tots els que les necessiten. Això és medicina de guerra. En les catàstrofes has de triar. I aquest triatge és molt trist», explica.
Maria no se sent còmoda parlant del debat ètic. «No és que vulgui que no poseu aquesta informació, però fa mal a la gent gran», afegeix. Un altre metge, Roberto, es regira veient que a Catalunya marquen un límit d'edat i demana seguir analitzant cada cas de manera individual, valorant persones i no malalties. «Això és el que ens deien a la facultat, no?», Etziba.
Ajuda psicològica
«Si hagués de donar aquest mes alguna classe d'ètica, no sabria què dir als alumnes», afirma Lucía, una veterana doctora d'emergències i també professora, amb més de 15 anys a l'esquena en els carrers d'una gran ciutat. «Són moments en què has de pensar ràpid. Jo avui estic bé, animada, perquè estic lliurant, però m'estic preparant per demà, que treballo. Passat estaré derremolt cansada ngada perquè pensaré en totes aquestes decisions que he pres i en aquest triatge que he fet en segons», explica per telèfon.
Els quatre creuen que a causa de la rapidesa de l'expansió de la pandèmia s'estan descarregant en els doctors unes decisions que haurien de venir marcades per les autoritats sanitàries de cada autonomia i no deixar-les per l'última baula de la cadena. A més, reclamen informació de les UVI i les UCI disponibles de cada zona per poder actuar correctament i no perdre el temps. I Roberto dóna un exemple: en una urgència domiciliària, una persona necessita el respirador de l'ambulància i, quan arriba a l'hospital, aquest equip d'emergències veu que el centre no té cap lliure per poder fer el canvi i que el vehicle d'urgències pugui seguir treballant. La mateixa falta d'informació l'han detectat en els hospitals, on alguns doctors que estan en planta han intubat a un pacient que després no ha tingut llit a l'uci a la qual anar.
«Quan tot això acabi molts necessitarem ajuda psicològica. Ara no tenim temps per pensar-hi», s'acomiada Maria abans d'anar a dormir després d'una nit atenent malalts de covid-19 a Madrid.
