a ciència evoluciona en la mesura en què és capaç de respondre als reptes de cada època. En l'actualitat, la tasca més complicada a la qual ens enfrontem a escala mundial és el control del coronavirus. Hem acceptat que el planeta és un extens laboratori a disposició de la recerca, i que els científics en són els seus intèrprets legítims. Per això, ells guien els polítics i els economistes en les propostes que formulen i les mesures que adopten. Els experts, doncs, són crucials en la presa d'unes decisions que, per culpa de la COVID-19, afecten la humanitat sencera.

Mitjançant la mort de milers de persones dels dos hemisferis, aquest disturbi de la naturalesa en forma de pandèmia ens ha recordat l'imperi de la incertesa i la impossibilitat de domesticar el futur. Aquest problema global és tan fàcil d'entendre com difícil de seguir. La seva complexitat no és nova perquè no tingui precedents històrics, sinó perquè, en aquest context, no es pot solucionar sense ocasionar una recessió econòmica equiparable a la d'una postguerra. La superestructura tecnològica que ens encercla en totes les esferes de la vida, això és, la indústria 4.0, ens ha permès reduir l'impacte de la catàstrofe. I ho ha fet accelerant al màxim els contactes i les accions que abans es desenvolupaven a una velocitat inferior: en positiu, com les videotrucades entre familiars, amics o companys; i en negatiu, com l'explosió de fake news i enganys miserables.

GUANYEN ELS GEGANTS

L'acte de comprar és asèptic, mecànic. Revestir de calidesa aquest gest és una actitud política feta a mida dels interessos de la indústria, la publicitat de la qual es basa en aquest enfocament. Els esclaus de les modes, aliats amb la tecnologia, proposen una rebel·lió que no s'enfronta al sistema, sinó que menysprea la gent que no dona la suficient importància al consum. Per aquesta raó triomfen wearables dissenyats per a uns esports que no són practicats pels seus efectes beneficiosos sobre la salut, sinó per exhibicionisme. Gràcies a objectes com aquests i molts altres que conformen l'internet de les coses -des d'electrodomèstics fins a cotxes-, clients de tot el món engreixen uns monstres digitals que sotmeten les seves víctimes amb la força que guanyen pels diners que aquestes els paguen.

El sector de l'alta tecnologia està ple d'executius cosmopolites. La raó és senzilla: si volen col·locar els productes arreu del món, han de conèixer-lo a fons. En aquests centres de treball, la defensa dels drets de les minories conviu amb el gust avantguardista, i la crítica de la religió, amb l'atracció pels paradisos fiscals. En resum, tolerància social i conservadorisme polític. Als GAFAM (Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft), el coronavirus els ha fet perdre diners en primera instància, perquè la seva cotització s'ha desplomat, però s'ha incrementat el seu domini sobre la població i els governs, confinats i hiperdepenents de la tecnologia per comunicar-se, treballar, etcètera.

PREINDUSTRIAL I POSTINDUSTRIAL

ALHORA

Abans de la primera revolució industrial, l'economia era un element de supervivència material. No era un aspecte autònom i independent de la resta de relacions socials, familiars o religioses, sinó que hi estava subordinada. Així ho va explicar Karl Polanyi al llibre «The Great Transformation» (1957), on va afegir que la revolució industrial va destruir irreversiblement antigues formes de solidaritat, les quals van donar pas a nous valors, individualistes i basats en el lliure mercat. Fins al capitalisme, no va ser necessari parlar de consum, sinó d'abastiment. Però quan les empreses van augmentar de manera constant la seva producció, la visió del client com a actor sobirà va establir els fonaments per a l'aparició del consum tal com l'entenem en el present, com un espai diferenciat, organitzat a partir d'intermediaris comercials.

Aquests processos han acabat sent transnacionals i s'han integrat en xarxes globals. La lògica s'ha expandit arreu del planeta amb modalitats diverses, sovint divergents i contradictòries, que van més enllà de la imatge simplista del triomf del consumisme neoliberal. L'anterior crisi encara podia ser vista com una oportunitat, ja que va demostrar que els valors sobre en els quals descansava la societat de l'hiperconsum no eren sostenibles a mitjà termini. L'hecatombe de la COVID-19 ha deixat atrapats milions de ciutadans entre la inèrcia consumista i la restricció econòmica. Mentre la gent està a casa seva, estabornida pels titulars de les notícies, costa pensar en la tasca col·lectiva que caldria encetar per sortir del forat. I tampoc es troben líders en els quals emmirallar-se, perquè l'egoisme i la covardia mai han estat gaire inspiradors.

HIPERACCELERACIÓ

L'experiència que proposa la quarta revolució industrial elimina les distàncies i fronteres convencionals. Les relacions socials es desvinculen dels seus contextos locals d'interacció per reestructurar-se en un continu en què l'únic permanent és el canvi. El nou marc se superposa als precedents. És de caire evolvent i supera els límits sensorials que, fins fa poc, semblaven naturals. L'espai s'eixampla i el temps s'hiperaccelera. L'entramat tecnològic és més heterogeni que mai: telèfons intel·ligents, consoles, TV intel·ligents, ordinadors, wearables, internet de les coses, dispositius de realitat virtual, etc. En el pla simbòlic, es conforma un imaginari col·lectiu que va mutant amb la lectura compartida de dades, informació, publicitat, continguts d'oci, artefactes d'entreteniment?

Es manté la ficció que aquesta transformació té un caràcter descentralitzat, sense jerarquies. L'alimenten precisament les corporacions que dominen el nou escenari: Google, Facebook, Amazon, Apple, etc. Milions de subjectes i comunitats estan interconnectats segons afinitats i gustos de manera reticular. Ells han diluït el concepte de cultura de masses, generant una realitat fragmentada en la qual tenen cabuda tot tipus de manifestacions. Llavors, si aquestes veus són perilloses, o bé susceptibles de convertir-se en negoci, el sistema no dubta a neutralitzar-les o absorbir-les, respectivament. Com que pràcticament res és definitiu en aquest entorn, també els principis i valors es poden volatilitzar.

EL CÀNON TECNOLÒGIC

Els cànons han existit sempre, estiguessin o no justificats teòricament i definits de forma explícita. Són el resultat d'un procés de selecció en el qual, històricament, han intervingut institucions públiques i/o minories dirigents. Per això, expressen relacions de poder i susciten defenses apassionades per part de les ideologies dominants. No són llistes tancades, sinó que es (re)presenten com repertoris susceptibles de modificar-se amb el temps. En èpoques de caos i confusió, com l'actual, és gairebé impossible establir criteris de veritat, bondat, etc., raó per la qual se senten veus que reclamen referències sòlides i models assentats, o sigui, canònics. Els cànons -en la cultura, però també en altres disciplines, com ara, la tecnologia- no són productes de l'atzar, sinó que solen ser producte del consens.

El mot que ens ha arribat prové del grec kanon, paraula que designava una vara o canya que els fusters feien servir per mesurar. Amb el pas dels anys, el seu significat s'ha desplaçat fins a les lleis o normes de conducta que coneixem avui. El desastre de la COVID-19 ha fixat unes maneres de procedir a partir d'uns equipaments, uns programaris i unes aplicacions gairebé universals, la qual cosa, per cert, ha proporcionat una seguretat tan il·lusòria com passatgera. I ha motivat que hackers i trols -humans i automàtics- hagin boicotejat comunicacions, gestions i recerques.