Llegeixo a les xarxes socials un comentari a l'atzar, dels que es deixen anar en dies de confinament: «Quants polítics pensen rebaixar-se el sou en solidaritat amb els afectats de coronavirus?». Abaixar-se'l, segurament que ho faran pocs, si tenim en compte que la portaveu del Govern de la Generalitat va respondre fa pocs dies que fer-ho seria una mesura demagògica. Ara bé, apujar-se'l, semblaria que ningú tindria el valor de fer-ho, en una època en què els ciutadans estan pendents de conservar el seu lloc de feina, els que tenen sort i no es troben esperant ajuts que qui sap quan arribaran. Però sempre hi ha excepcions. El Govern català acaba d'aprovar, el passat 9 d'abril, en plena crisi sanitària i en vigílies d'una crisi econòmica de la qual es desconeix encara l'abast, apujar la pensió als expresidents. El decret l'ha signat l'actual president Quim Torra, que en aviat se'n podrà beneficiar. Dependrà de quan decideixi convocar eleccions.

Pel que pugui ser, i si cola, cola, l'increment de la pensió estava ocult enmig d'un decret, entre un seguit de mesures urgents per fer front a la pandèmia del coronavirus. Es desconeix com ajudarà a superar la pandèmia, el fet que els expresidents passin a cobrar un 0,9% més del que cobraven, però a ells segur que els anirà bé. El mateix Torra, si deixés de ser president, amb els barems actuals cobraria de pensió 89.698 euros anuals, tenint en compte que actualment cobra un sou de 146.926 euros, força més que el president espanyol i que la majoria de presidents europeus. No es deu considerar suficient per viure sense estretors, o potser és que tot el que ha fet per Catalunya mereix un premi millor. Amb l'augment -recordem-ho, inclòs en un paquet de mesures contra el coronavirus- la seva pensió creixerà una mica més, així com la de tots els expresidents de la Generalitat.

Segons l'estatut dels expresidents, quan arriben als 65 anys, tenen dret a una assignació que correspon al 60% de la quota mensual que cobraven quan exercien el càrrec.

Amagat entre altres mesures

Sota el pompós títol «Decret Llei pel qual s'adopten mesures econòmiques, socials i administratives per pal·liar els efectes de la pandèmia generada per la COVID-19 i altres de complementàries», i entre bonificacions, reduccions i ajudes, arribem a la disposició addicional IV, quasi al final, a la pàgina 10, on, com qui no vol la cosa, com si diguéssim que jo passava per allà, es diu: « La quantia de les pensions a què fan referència els apartats primer i tercer de l'article 30 de la Llei 4/2017, del 28 de març, s'incrementen en un 0,9% respecte de les vigents a 31 de desembre de 2019». Tot seguit, ja en la disposició addicional V, ja es torna a anar per feina i es dicta que «es declaren de tramitació urgent els expedients de contractació d'obra, serveis i subministraments la tramitació dels quals s'ha vist interrompuda», bla-bla-bla. L'increment de pensions ha quedat del tot dissimulat.

Potser hauríem de començar per preguntar-nos què és un expresident. Com deia Julio Camba, un expresident pot ser qualsevol cosa: metge, advocat, fabricant de cordes de guitarra, d'ulleres o de tiradors de goma. Tot això i més. Però era també, pel periodista gallec, una figura històrica i venerable que alguna vegada va posar les seves mans en la complicada maquinària de la governabilitat del país, i que va tenir les seves hores de glòria, d'ambició i de triomf. Potser si, que són paraules massa èpiques per referir-nos a Torra i la majoria dels seus antecessors, però és que Julio Camba escrivia les seves cròniques a inicis del segle XX.

Tanmateix, alguna raó ha d'haver-hi perquè tinguin dret a una pensió que supera amb escreix el que cobren els polítics en actiu a mots llocs. La resposta també està en Camba: un expresident és igual a un president, i a més, té l'avantatge que no parla. Mirat així, en Quim Torra mereix qualsevol augment en la seva pensió.