En els anys 80, els debats televisius sobre l'homosexualitat solien comptar amb la presència d'un activista gai que posava veu i rostre a una realitat en aquells dies poc visible, un sociòleg que aportava context històric, un sacerdot que assenyalava els límits morals de l'església i un psiquiatre. La participació de l'expert en salut mental tenia una justificació que en aquests anys ningú qüestionava: oficialment, l'homosexualitat es considerava una malaltia i abordar-la com a tal quedava fora de tot dubte o retret.
Eugeni Rodríguez recorda bé aquells acalorats debats catòdics en els quals la realitat LGTBI, acrònim que en aquests anys ningú hauria sabut identificar, començava a sortir de l'armari. «Solien girar sobre dues qüestions: el pecat i la malaltia. Així que la meva missió consistia a demostrar que no era un pervertit ni un boig. Com per reclamar drets estàvem nosaltres en aquells dies!», reclama l'actual president de l'Observatori contra l'Homofòbia, qui en aquests anys ja exercia d'aguerrit activista gai en tota mena de fòrums i escenaris, inclosos els platons de televisió, i tenia clar com era el minut i resultat de la causa homosexual en aquell moment. «Veníem de dècades de legislació franquista que ens havia identificat com un perill social, acabava de caure'ns al damunt l'estigma de la sida i el moviment gai era encara molt precari», rememora.
Va ser en aquest context en el qual es va produir una fita transcendental en la història del moviment LGTBI. A Espanya, no obstant això, va passar sense pena ni glòria. El 17 de maig de 1990, l'assemblea general de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) va eliminar l'homosexualitat de la seva llista de malalties psiquiàtriques, on havia figurat des de la creació d'aquest organisme internacional. Cap diari nacional es va fer ressò de la notícia ni va haver-hi celebracions entre els col·lectius gais del moment. «La sida ens tenia molt tocats i no teníem encara la força ni la visibilitat que aconseguiríem més endavant. Els efectes d'aquell anunci els començaríem a notar després», reconeix Rodríguez.
Doble rebuig a les lesbianes
El primer i principal va ser de caràcter simbòlic. «Jo vaig néixer en 1945. Fent comptes, he passat més anys sent considerada una persona malalta, encara que sense ser-ho, que sana», reflexiona Boti G. Rodrigo, directora general de Diversitat Sexual i Drets LGTBI. Es va convertir en activista lesbiana a mitjan anys 90, quan la seva opció sexual ja no es considerava una malaltia, però la seva memòria està plena de passatges en els quals sentir-se diferent implicava ser assenyalada com una trastornada. «Les dones homosexuals patíem un doble rebuig social i vam créixer sense referents. El sorprenent és que només portem 30 anys sense arrossegar aquest càstig», destaca.
En la tardana eliminació de l'homosexualitat de la llista mundial de malalties van influir factors de geopolítica mundial. «La caiguda del bloc soviètic i la desaparició de diverses dictadures llatinoamericanes de perfil homòfob van fer que canviés la correlació de forces en l'OMS i van permetre que tirés endavant aquella votació», explica Jordi Petit, antic secretari general de l'Associació Internacional de Gais i Lesbianes (ILGA, en les seves sigles en anglès), l'organisme que amb més afany havia reclamat la desaparició d'aquest estigma després que l'Associació Americana de Psiquiatria exclogués a l'homosexualitat del seu manual de trastorns mentals el 1973.
Hormones i electroshocks
Enrere quedaven dècades en les quals la percepció patològica de les relacions entre persones del mateix sexe havia afegit dolor extra a un col·lectiu històricament perseguit. Si l'homosexualitat era una malaltia, significava que es podia curar. Des que el psiquiatre alemany Richard von Krafft Ebing la definís com a «perversió sexual» en el seu llibre Psychopathia Sexualis de 1896, van ser moltes les tècniques que es van usar mundialment per a, presumptament, curar a gais i lesbianes i deslliurar-los de la seva malaltia, com la psicoanàlisi, les teràpies hormonals o l'ús d'electroxoc i de la cirurgia cerebral. «Primer va ser pecat, després delicte i més tard malaltia. Aquesta última condemna va ser la que més vam tardar a treure'ns del damunt», assenyala Petit, qui recorda que l'homosexualitat continua sent avui il·legal en 69 països, en dotze dels quals està condemnada amb la pena de mort.
Des del 2004, el Dia Internacional contra l'Homofòbia, la Transfòbia i la Bifòbia, celebrat ahir, rememora una decisió administrativa que, almenys a Espanya, va servir per aplanar el camí cap a la normalització que aconseguiria el col·lectiu LGTBI anys més tard. «Poc després de la declaració de l'OMS, em van convidar a una tertúlia a la tele i vaig tornar a trobar-me un psiquiatre a la taula, però aquesta vegada vaig decidir aixecar-me i marxar. Va ser l'última vegada que em va passar. Des de llavors he debatut moltes vegades en públic sobre drets dels homosexuals, però mai més sobre si això nostre és una malaltia», adverteix Eugeni Rodríguez.
