Si un error admet el PSC és haver confiat a Pepe Zaragoza la relació amb La Vanguardia durant els tripartits. El llavors director del diari, José Antich, el va ben enredar fent-li pagar autèntiques fortunes i organitzant-li pel darrere la campanya a Convergència (per treure-li encara més diners). Va ser tan gros, i tan escandalós, que encara avui els socialistes se'n fan creus. Després vingué el gir independentista d'Antich, el feren fora de La Vanguardia i fundà El Nacional per fer la propaganda a Puigdemont i al sector més brètol de Convergència.
Joan Tapia el fitxà a La Vanguardia per ser el biògraf oficiós del president Pujol, i per la bona informació que tenia de Convergència sense ser el senyor encarregat de Lluís Prenafeta; arribà a director sent el candidat de l'exministre Piqué i de Josep Antoni Duran i Lleida, va fer-se amic de Zaragoza per escurar-li les butxaques, es convertí en el director de referència de Quico Homs i d'Artur Mas, per acabar sent la minyona lírica de l'independentisme més delirant. Delirant, l'independentisme, no ell: deixem això clar. Ell no ha delirat mai. Ell ha cobrat sempre. D'una manera o d'una altra. Directament o per al seu mitjà. Menys els comunistes, ha enredat tot l'arc parlamentari de Catalunya i d'Espanya. La seva és la història d'una trama però també la d'un home amb envejable sentit del poder i una capacitat única per fer-se l'imprescindible, l'home a qui has d'adjuntar la teva fe cega -i els teus diners- si de veritat vol vèncer.
Però el nen més llest de la Seu d'Urgell no ha estat mai el més intel·ligent i l'abús ha estat sempre el seu drama. És el que sol passar amb els que només tenen ambició. Ambició de l'ambició, sense cap altre propòsit que demostrar que són els més llestos. Així Antich va arribar a posar en una situació impossible un dels seus millors amics, i qui més el podia protegir des de l'alt càrrec financer que tenia. No era la primera vegada que ajudar-lo volia dir morir, però va ser la més greu.
A més a més, feia mesos que la mamella de Waterloo s'anava eixugant. Els recursos s'esgotaven, la part convergent del Govern controla cada vegada menys diners i els empresaris afins s'han cansat de perdre el temps i els milions. La pandèmia no afavoreix el dispendi. Les arques d'El Nacional començaven a ressentir-se'n. I el nen més llest de la Seu ha fet una jugada inesperada, brillant, que només ell podia fer. Torna a cobrar de Zaragoza, a través de la Diputació de Barcelona.
Cal ser alguna cosa més que un mort de gana amb ambicions per haver-li pres el pèl a un home com Zaragoza, i haver-lo fet quedar en públic com a beneit, i tornar a enganyar-lo al cap de deu anys. Deu anys passen tan ràpid que sembla que haguem estat somiant, i Antich ha intentat més o menys reconciliar-se amb l'editor de La Vanguardia, i ha tornat a enredar Zaragoza, fent-se el que sempre havia dit independència no era el camí, ni la solució, i oferint-se com la pista d'aterratge per als independentistes de bona fe. «No confonguis el que jo penso amb el que pensen els meus lectors». Quin gran lema! I l'argument amb què ha tornat a aixecar-li la camisa a Zaragoza ha estat un altre meravellós retrat de la política catalana. Li ha fet veure que el PSC, en l'àrea metropolitana, té com a principal adversari Esquerra, i que per tant li seria útil afavorir el vot convergent dins del món independentista. No és brillant? No és depriment? No és màgic que li hagi funcionat?
Deploro el que Antich representa i menyspreo la seva mascarada. El seu negoci és mesquí: no aporta res al periodisme, ni a la política, ni té cap idea de món millor. L'Antich és un carterista però no puc deixar de reconèixer-li l'habilitat, la gràcia, el tip de riure que em faig quan sé el que fa i com aconsegueix que al seu circ sempre hi hagi elefants. Que Zaragoza el torni a péixer és d'un mèrit estratosfèric. Que convidi a Via Veneto els càrrecs d'Esquerra que reparteixen les subvencions del Govern i que encabat els vengui per fer-se amb l'esquitxada de la Diputació és el millor resum de la Catalunya derrotada, però cal admetre que no hi ha gaires persones a Espanya capaces no d'intentar-ho -que de barruts n'hi ha molts, i de molts tipus- sinó d'acabar cobrant de les dues bandes.
No hi ha èpica, no hi ha amor, no hi ha talent, no hi ha intel·ligència. Hi ha instint, hi ha nervi, hi ha traïdoria, hi ha el vell d'Oliver Twist, hi ha el cec de Lazarillo. Hi ha tot el que fa que el món sigui una porqueria, però de Rei de la Rates només n'hi ha un i té una dent d'or que brilla.
