01 de juny de 2020
01.06.2020
Diari de Girona
El nostre món és el món

Nissan, després de la consternació, què?

01.06.2020 | 00:11
Nissan, després de la consternació, què?

Han estat dies agitats. El millor, el Pla de Recuperació de la Comissió Europea, que arriba a 750.000 milions d'euros. Les dues terceres parts, subvencions; la resta, crèdits. És un canvi històric. Fins ara Europa ajudava, si ajudava, però amb crèdits, amb la pega que així augmentaven els deutes dels estats. Ara Merkel ha decidit impulsar un pas decisiu. Espanya podria rebre més de 70.000 milions a fons perdut. Però falta encara l'aprovació de tots els estats de la UE i n'hi ha quatre de reticents.
També és encoratjadora l'aprovació a Espanya de l'Ingrés Mínim Vital, una cosa necessària i més en aquests moments. No obstant això, la gran tensió entre el ministre Marlaska i comandaments de la Guàrdia Civil, per l'estrany cas obert per una jutge de Madrid contra comandaments de l'executiu per la manifestació del 8-M, deixa molt mal regust de boca. Com també l'acusació de la portaveu del PP a Pablo Iglesias que li retreu ser «fill de terrorista», i la reacció d'aquest ­–corregida després a mig fer–, que Vox desitja un cop d'estat però que no s'hi atreveix.
Són formes molt lamentables. I la degradació del clima polític no ajudarà a la recuperació en un any difícil en què –una cosa sense precedents– el PIB caurà un 9%. Aquests dies hem vist la gravetat del que ens ve a sobre amb la confirmació de tancament de la planta de Nissan a Barcelona. És un senyal d'alarma perquè representa la pèrdua directa de 3.000 llocs de treball, la indirecta d'uns 14.000, i afectarà 300 empreses subministradores. Representa l'amputació d'un 1,5% del PIB català.
El tancament és una catàstrofe i ha provocat consternació dels treballadors i del món polític i econòmic. No n'hi ha per menys perquè Espanya és el segon país productor d'automòbils d'Europa i el novè del món. Però si ens quedem en la consternació i en la indignació, només culpant la firma japonesa, no avançarem en l'assumpció de la realitat. Ens quedarem a la part fàcil: la culpa és dels altres. Punt.
Nissan acaba de presentar uns comptes amb pèrdues anuals de 5.700 milions d'euros i, en una reordenació de la seva aliança amb participacions accionarials creuades amb Renault, ha decidit tallar costos (2.800 milions) i centrar la seva activitat al Japó, la Xina i els Estats Units, abandonant Europa a favor de Renault. I en aquest pla reduirà la cinquena part de la seva capacitat de producció. Per això afirma que la planta de Barcelona, ??i una altra d'Indonèsia, no poden ser mantingudes. Però sí la de Sunderland, a Gran Bretanya, que treballarà per a Renault. Per què Renault-Nissan prefereixen Sunderland, fora de la UE, a Barcelona? És una pregunta inquietant. Hem d'esbrinar la raó.
D'altra banda, Renault ha anunciat un pla similar de retallada de costos, amb pèrdua de 14.000 llocs de treball, sense tocar les seves plantes espanyoles (Valladolid n'és la principal), però amb disminució de 10.000 llocs de treball en les seves cinc plantes franceses. Per a això demanarà 5.000 milions de crèdits avalats per l'estat francès, que té el 15% de les seves accions. Nissan i Renault estan condemnades a eliminar pèrdues per sobreviure?
Espanya és una potència automobilística (el sector és el 10% del PIB), però no té –no passa el mateix en la indústria auxiliar– empresa pròpia. Busquem el perquè. Les multinacionals –VW, Ford, Nissan– van venir per l'existència d'un mercat interior, una mà d'obra qualificada i salaris inferiors als de França o Alemanya. I ens ha anat bé. Però quan arriba la tempesta al sector de l'automòbil, els estats protegeixen les seves firmes i aquestes només busquen sobreviure.
Aguantar el sector de l'automòbil exigeix ??una política industrial assenyada, que no amenaci amb el cost de tancar una planta a Espanya, sinó que inciti l'obertura de noves. Són lògiques les protestes, però les mobilitzacions no porten –ni retenen– multinacionals.
Hem de saber el que volem. L'alcaldessa de Barcelona (i la quarta vicepresidenta) retreu a l'automòbil problemes ecològics. És cert. També exigim bons salaris. Correcte. I volem que les firmes amb problemes no aban­donin Espanya. Fantàstic. El que ens hem de preguntar és si ­aquestes tres exigències juntes –les tres lògiques– són del tot compatibles.
El cas Nissan és un avís. Un nou fabricant no vindrà per invocacions, sinó si creu que amb la seva instal·lació a Barcelona serà competitiu en un mercat mundial cada dia més dur. Ens dirà: ho agafa o ho deixa. És així i si no resolem l'equació no només no hi haurà substitut, sinó que el cas Nissan pot tenir rèpliques.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook