Entrem en la nova normalitat i del balanç de l'estat d'alarma resulta que el Govern -tan vilipendiat des de la dreta- ha sobreviscut a totes les votacions. I Sánchez fins i tot pot haver-se afermat, ja que en les dues últimes enquestes -la de Narcís Michavila per a Abc i la de Tezanos del CIS- el PSOE aguanta la seva quota electoral i ell continua sent el líder mes valorat i el preferit com a president.

D'altra banda, ha ampliat els seus suports en sumar en diverses votacions els deu diputats de Cs, partit al qual Inés Arrimadas i Edmundo Val han tret de la foto de Colón de les tres dretes unides al final de la passada legislatura. Sánchez ja té més joc que la majoria de la investidura, que tampoc era majoria perquè depenia de l'abstenció, no del vot, d'ERC. En l'última votació de l'alarma, Sánchez va tenir mes suports que en la investidura de gener en sumar l'abstenció d'ERC als vots de Cs.

Sánchez ha sobreviscut (és el seu ADN) amb dues majories: la de la investidura amb ERC i la de Cs. I encara que jura que els de la investidura són els socis preferents, no renuncia a Cs. En explicitar, i insistir, en la necessitat de grans consensos, apunta a ampliar la seva majoria de manera asimètrica. Sense deixar de comptar amb ERC, fer una mica de camí amb Cs, quelcom que li permet limitar el radicalisme de Podem.

A més, ha quedat clar que Espanya només superarà la crisi, i el brutal augment del dèficit i el deute públic, sumant-se al consens keynesià -que no esquerrà- que Angela Merkel i Macron estan forjant a Europa amb el seu pla de 750.000 milions i amb el finançament addicional del BCE de Christine Lagarde. Fins i tot la directora general de l'FMI, la búlgara Georgina Kristeva, ha «santificat», en una entrevista a El País, l'Ingrés Mínim Vital que el propi PP, oblidant la seva al·lèrgia al zapaterista Sánchez, va acabar votant.

Sánchez vol anar cap al centre i desautoritzar els que el titllen de ser ostatge de Pablo Iglesias. I per a això no només ha comptat amb Cs, sinó amb els dos grans socis de la UE -Alemanya i França- que volen una Espanya (i Itàlia) estable.

És possible l'ampliació al centre amb Iglesias a la vicepresidència? Amb racionalitat sí, perquè els diners d'Europa -i el finançament del BCE- seran molt superior a qualsevol invent impositiu d'esquerra radical que, a més, enervaria el món empresarial, imprescindible per a recuperar la inversió i l'ocupació. Aquí Sánchez té una via de fuita per a «desdogmatitzar» l'abolició íntegra de la reforma laboral de Rajoy. Ja ha explicitat que la seva prioritat és continuar avançant en la concertació amb empresaris i sindicats, quelcom que limita el dogmatisme sobre la flexibilització del mercat laboral. I la ministra de Treball -de Podem però veterana de CCOO- ho sap.

És precisament Yolanda Díaz la que ara frena el front interclassista CEOE-CCOO-UGT que, junts en unió, volen la pròrroga fins al 30 de setembre dels ERTO en la seva modalitat màxima. I l'exmilitant de CCOO replica a Unai Sordo i a Garamendi que pròrroga sí, però no en les mateixes condicions. L'Estat tem no tenir fons per a pagar els ERTO que demanen les empreses i els sindicats. Tot ha canviat amb aquesta crisi. Un govern d'esquerres, que enarbora la bandera de la despesa pública, diu als empresaris que ha de ser acurat en modular la despesa dels ERTOs.

No és el món a l'inrevés. És que aquesta crisi aniquila esquemes tradicionals. L'última prova és que l'intent de Pablo Casado d'arraconar el Govern en l'extremisme no ha estat desbaratada tant per l'aproximació a Cs sinó pel president de la patronal, Antonio Garamendi, un basc conservador i cautelós, que ha vist que les empreses necessiten el Govern (i influir-hi) per a sobreviure. I que això era possible perquè Sánchez, amb Nadia Calviño, Merkel i Lagarde darrere, està obligat al pragmatisme. El fantasma de José María Cuevas ha de regirar-se pels passadissos de la patronal!

Les jornades de la CEOE de la setmana passada, en les quals s'ha demanat més diners públics contra la crisi, més consens, menys crispació política i més seguretat jurídica, han reforçat el líder del PSOE. L'empresariat ha reconegut la seva legitimitat. Elemental. Les empreses no guanyarien res sumant a la crisi econòmica el desordre polític i Pedro Sánchez no és un empestat, sinó que té cintura. I els moderats del PP -hem sentit fins i tot Soraya- murmuren a Casado que no pot quedar fora dels murs del consens de la nova normalitat. Continuarà.