04 de agost de 2020
04.08.2020
Diari de Girona
OPINIÓ

El Waterloo de Joan Carles I anul·la 40 anys de regnat

L'exili majúscul del governant més longeu dels últims segles tindrà efectes minúsculs, perquè el Rei Emèrit que omet la seva condició de jubilat descobrirà que l'estranger ja no existeix

04.08.2020 | 00:38
El Waterloo de Joan Carles I anul·la 40 anys de regnat

L'abdicació per triplicat de Joan Carles I, una reincidència en l'abandó del tron subratllada en la carta de dimissió que es va divulgar ahir, suposa una notícia majúscula. La repercussió de l'abandó forçós d'Espanya ressonarà a l'altura del cop de porta. No obstant això, l'exili del governant més longeu dels últims segles tindrà efectes minúsculs. El Rei Emèrit, que omet acuradament la seva condició de jubilat, descobrirà al Carib que l'estranger ja no existeix.

Treure Joan Carles I d'Espanya amb precipitació no pacifica la monarquia. Felip VI es queda tot sol al tron, i als 52 anys li convenia alliberar-se dels seus pares. No obstant això, no desapareix la seva condició de successor, fill («el teu pare») i designat pel seu progenitor. Un canvi de residència en aquesta terra no solucionarà la desafecció dels qui no advertiran excessives diferències entre La Zarzuela i una mansió a la República Dominicana colonitzada pels hotelers mallorquins. El trasllat gairebé equival a un exili daurat a Marivent, per citar l'enclavament anhelat per l'emèrit.

La transició ha saltat pels aires, Joan Carles I acaba de desmentir-la en anul·lar quaranta anys de regnat. S'ha aliat en el comunicat amb un fill al qual li costa trencar les lligadures paternalistes, pretén una nova successió no traumàtica, que demostra de pas les imperfeccions de la primera abdicació improvisada el 2014.

La derrota patida ahir per Joan Carles I és el seu Waterloo fugint del Suprem, una temptació molt reiterada a l'Espanya contemporània. El moment pot ser inevitable per al seu protagonista, però agafa fora de l'abast un país en fallida tècnica i malalt literalment de pandèmia. O almenys, predisposat a exagerar els símptomes econòmics i vírics.

La ràbia continguda del comunicat només s'esprem en salmodiar-lo amb monotonia. Consisteix en un esforç a dues corones per frenar embats als quals no ha estat aliè el Govern d'esquerres. Aclapara de fet la confusió de Reis en el text. «Sa Majestat el Rei Joan Carles» es dirigeix a «Sa Majestat el Rei», que hauria de ser el mateix però és el seu alter ego. El desdoblament de la corona és tan complicat d'assumir com la convivència de dos Papes al Vaticà. Un arriscat joc de trons.

A canvi de l'expulsió no violenta, «Sa Majestat el Rei» autoritza «Sa Majestat el Rei Joan Carles» a desgranar els tòpics de cada escàndol de corrupció. L'estupor davant un mínim de cent milions de dòlars de regal es resumeix en «la repercussió pública que estan generant uns certs esdeveniments passats de la meva vida privada». És a dir, la premsa té la culpa («repercussió pública»), el succeït ha prescrit («passats») i pertany a una esfera íntima («la meva vida privada») en la qual ningú hauria de furgar, encara que la monarquia presumia d'una exemplaritat transmesa a totes les seves accions. De l'exemple no parlen ja ni els monàrquics més accentuats, perquè els joancarlistes van dimitir abans que el titular d'aquesta adscripció. Quan se supera l'enuig davant l'amuntegament d'excuses, s'observa que no aporten la mínima justificació del comportament personal, que inclou presumptes comissions i evasions fiscals.

L'exemplaritat ha deixat de ser un requisit per referir-se «al meu llegat», on aquesta herència apareix per partida doble en llavis del pare i el fill. També hi ha redundància en «estimat Felip», «el teu pare» i «el seu pare», en la voluntat de demostrar que les cadenes paternofilials no coneixen fronteres. Joan Carles I recorda al seu primogènit que se'n va per continuar sent-hi, i que sempre li deurà el tron.

No es discuteix la «importància històrica» que «Sa Majestat el Rei» reconeix a «Sa Majestat el Rei», sinó si és el moment d'emfatitzar-la. Des de fa temps, els set Tours de Lance Armstrong no són la premissa per avaluar el seu regnat, i Joan Carles I permet dubtar dels objectius autèntics d'un mandat difícil, que va entregar gaudint de privilegis sense precedents.

El principal llast del Rei Emèrit que es resisteix a ser-ho consisteix en els seus defensors a ultrança. Són els mateixos que l'han abocat a la situació actual, en silenciar els excessos comesos a l'empara d'una inviolabilitat massa fàcil de confondre amb la impunitat. La citació de Corinna per l'Audiència Nacional ha accelerat el desenllaç. El cap d'Estat més memorable ha col·locat el seu país als peus d'una ciutadana estrangera àvida de dòlars. Una alta traïció de principat monegasc d'opereta. El document més dur de la història mostra la pseudoaristòcrata baixant d'un avió oficial espanyol en qualitat mai aclarida. Gentileses a càrrec dels qui presumeixen d'anteposar Espanya a qualsevol altra consideració.

Si conserva un àtom de sang freda, Felip VI s'haurà adonat que «el seu pare» no és la peça a cobrar. Per desgràcia, el paràgraf final elegíac imposat per Joan Carles I en la negociació del text desbarata la mínima insinuació d'independència filial. Aquest homenatge pactat desllueix una extracció de palau que degué ser més succinta. El cap d'Estat no compta amb ningú en qui confiar, però un Rei no pot inspirar llàstima.

Es podria ometre la qüestió per cortesia, però «sobreviurà la monarquia?» és l'interrogant amb el qual se saluden ara els espanyols preocupats per la institució. L'opinió més rellevant sobre aquest tema correspon a Pedro Sánchez, que ha executat la tala de Joan Carles I sense ometre ni malgastar un sol cop de destral. És possible que persegueixi un bé superior, però torna a demostrar que és preferible no tenir-lo com a enemic.

La monarquia sobreviurà si serveix, si aporta més solucions que complicacions. Enmig del coronavirus, ningú pot pretendre una resposta per endavant a aquesta disjuntiva. Per a qui desitgi una preocupació addicional, la continuïtat en la forma de l'Estat no és ara mateix el problema primordial dels espanyols. Això sí, la perspectiva d'un Aznar president pot sufocar els republicans més exaltats.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook