06 de agost de 2020
06.08.2020
Diari de Girona

La gran família àrab del rei Joan Carles

Els vincles saudites del Monarca emèrit són només la baula més generosa d'una pròspera cadena que s'estén des del Marroc fins al Golf

05.08.2020 | 23:44
Joan Carles I i el príncep hereu saudita, Mohamed bin Salman, durant la seva polèmica trobada a Abu Dabi

Hi ha qui ha interpretat que Hassan II, el pare de l'actual rei del Marroc, Mohammad VI, anomenava «Juanito» Joan Carles I perquè el mirava per sobre de l'espatlla. No obstant això, els que el coneixen asseguren que el Monarca emèrit usa aquest nom per identificar-se en la intimitat. De fet, és així com va signar la polèmica i molt afectuosa missiva en què va agrair al seu cosí, el príncep Álvaro de Orléans, els nombrosos viatges en avió privat pagats per la seva fundació, una de les peces que investiga la justícia suïssa per aclarir el cas de les comissions de l'AVE.

Per a Joan Carles I, Hassan era el seu «germà gran», de la mateixa manera que ell es considera el «germà gran» de Mohammad VI. Una altra cosa és que, almenys en aparença, no hagi aconseguit establir amb l'actual monarca marroquí uns llaços igual d'intensos que amb el seu pare, qui el 1989 li va regalar el palauet de La Mareta (Lanzarote).

Més enllà de l'aparença, cal pensar, però, que no hi falta la simpatia mútua -Corinna Larsen assegura que n'hi ha molta-, sinó que ha estat la voluntat del Govern d'Espanya de tenir ple control sobre el sempre aspre dossier marroquí la que ha enfosquit aquesta relació. En particular, a l'era d'Aznar (1996-2004), marcada per la crisi de Perejil de 2002 i per la pèssima relació entre Zarzuela i Moncloa.

Els vincles entre Joan Carles I i els monarques de nombrosos països àrabs, focalitzats aquests dies al voltant de l'Aràbia Saudita, han estat sempre fraternals i esplèndids. Això li ha permès exercir durant dècades, ja des dels anys en què era príncep d'Espanya (1969-1975), eficaços papers d'intermediació amb el món àrab.

La gestió més antiga de la qual es té notícia es va produir durant la crisi del petroli de 1973. Coneixedor dels seus magnífics contactes al Golf, Franco li hauria encarregat que garantís el subministrament de cru a Espanya. La iniciativa, portada a terme davant l'Aràbia Saudita, va ser un èxit i va permetre a l'aleshores príncep embutxacar-se la que potser va ser la seva primera comissió important, que s'allargaria durant anys mitjançant un percentatge sobre els barrils importats.

Gestió desconeguda

Poc després va arribar una gestió no gaire coneguda, tot i que ha estat reflectida a diversos llibres. En els primers mesos del seu regnat, encara assetjat pel búnquer franquista i amb les seves arques mig buides, Joan Carles I es va dirigir al seu «germà» el xa de Pèrsia (Iran), a qui va sol·licitar, invocant la tradicional solidaritat entre famílies reials, deu milions de dòlars per enfortir l'impuls democràtic. Els diners li van ser puntualment enviats per Reza Pahlavi, qui el 1979 va ser deposat per la revolució islàmica.

El mannà saudita mai s'ha interromput: un préstec de cent milions de dòlars sense interessos i el iot Fortuna són només algunes baules de la cadena que arriba fins a la transferència de cent milions de dòlars a un compte de la fundació Lucum. Són els cent milions que li haurien correspost per facilitar que un consorci espanyol es fes el 2011 amb les obres de l'AVE a la Meca per les quals també es barallava amb intrepidesa Sarkozy. Donats aquests llargs i intensos precedents, no ha d'estranyar la foto de novembre de 2018 que va causar escàndol a mig món. Va ser presa durant el gran premi de Fórmula 1 d'Abu Dhabi, al qual Joan Carles I assistia en companyia del monarca de Bahrain, el seu millor amic dels últims anys. En acabar la cursa, el príncep hereu saudita, Mohamed bin Salman, es va precipitar a saludar-lo. Només havia transcorregut un mes de l'assassinat a Istanbul del dissident Khashoggi, l'autoria intel·lectual del qual s'atribueix a Bin Salman.

Es pot pensar, però, que a Joan Carles I, imbuït de la naturalesa històrica de la seva reial figura, aquests incidents «incorrectes» no li preocupen gaire. Sens dubte els considera inherents a la pertinença a una gran família, repartida per mig món, el vincle d'unió amb la qual és ostentar les direccions dels seus Estats per herència i els membres més generosos de les quals són els rectors de les petromonarquies.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook