Pilar Llop (Madrid, 1973), actual presidenta del Senat, va residir a Girona quan exercia de jutge a Mataró, el seu primer destí professional.

L'agost va començar amb la sortida del rei Joan Carles d'Espanya i ha donat peu a parlar de la institució monàrquica i del model d'Estat, alguns amb afany de revisió o posar-los en dubte. Hi ha motius per preocupar-se per la solidesa dels pilars de l'Estat?

Hi ha un pacte constitucional de gran solidesa i contundència, i és a través d'ell que es preserva en última instància la solidesa de les institucions. Perquè només a través d'institucions sòlides la democràcia pot ser real. Jo crec que el pacte constitucional està ara més viu que mai. Precisament en aquestes situacions de crisi tenim l'oportunitat de recuperar el veritable valor de la política com a solucionadora de problemes de la gent, com a servei públic, i ser els polítics servidors dels ciutadans. Em parla de la monarquia: no està en dubte ni hi ha un debat sobre la forma política de l'Estat espanyol. La forma política és la que diu l'article 1 de la nostra Constitució, que és la monarquia parlamentària. Potser hi ha algun debat de passadís, diguem, però per descomptat no està en dubte la forma política ni hi ha un debat seriós sobre això. Centrem-nos en l'important ara: la crisi sanitària, la pandèmia, un problema que porta associats altres en l'educació, la cultura, la societat, la violència contra les dones...

No veu motius, per tant, per obrir un debat sobre el model d'Estat.

Per descomptat que no. És que no és que no hi hagi motius, és que no existeix en realitat aquest debat. La nostra forma política és la monarquia parlamentària, ni més ni menys recollida en l'article primer de la Constitució.

Vostè es va formar a Barcelona i el seu primer destí va ser un jutjat de Mataró. Pot parlar amb coneixement de causa de la situació a Catalunya. Percep una majoria independentista?

El meu pare és català. Vaig viure a Barcelona i Girona, i em vaig deixar la pell treballant. El que puc dir és que el desencontre és molt gran. Únicament se solucionarà amb diàleg. El Senat és un fòrum adequat perquè es faci, un lloc neutral al qual poden anar els governs de les comunitats per parlar amb el central. L'ofereixo per a això. Perquè no hi ha una altra via: el diàleg. La política ha de fer el seu paper. No serà la solució perfecta perquè totes les parts han de cedir, però totes seran guanyadores també.

Es veu difícil...

Sí, però el diàleg és la via.

Veu a prop aquesta solució?.

Crec que cal deixar a la política i als polítics treballar.

Ofereix el Senat com a escenari per tractar la qüestió catalana. No creu que és una Cambra que no està prou valorada, que és fins i tot la gran desconeguda per la societat?

Efectivament. Potser perquè la política més viva, la que fa més soroll, és la política de Congrés dels Diputats, però no cal oblidar que el Senat forma part del pacte constitucional del 1978 i cal prestar-li importància. L'Estat no és només el Govern central, sinó també les autonomies, els ajuntaments. I el debat autonòmic només es pot fer al Senat. La sol·licitud d'explicacions dels responsables autonòmics a nivell estatal és al Senat. Tenim la Comissió General de Comunitats Autònomes, que és un tresor i la que permet que hi vagin presidents, fins i tot el del Govern central, per donar compte de la seva gestió. Els assumptes que més impacten en la societat, com la sanitat i l'educació, depenen de les comunitats autònomes, i aquestes estan representades al Senat.

Jutgessa i ara política. Què ha de dir als que qüestionen casos com el seu, que no afavoreixen la separació de poders?

Dedicar-se a la política i a la justícia és dedicar-se al servei públic. És resoldre els problemes de la gent. Afortunadament el nostre sistema democràtic, on la separació de poders és inqüestionable, té mecanismes constitucionals i lleis que garanteixen la independència i la imparcialitat. Jo sóc independent. No pertanyo al PSOE, però lògicament vaig anar a les seves llistes i formo part del seu grup parlamentari, ja que soc diputada autonòmica a Madrid. En tot cas, jo el que he fet ha estat penjar la meva toga per fer política, en comptes de fer política amb la toga posada. Era el que tocava, jo he tingut sempre una clara vocació política, sobretot, en l'àmbit de la violència contra les dones.

És jutge especialista en la matèria i ferma defensora que els que tracten aquests casos tinguin formació específica.

És un fenomen criminal tan complex que únicament quan s'entén el cicle de la violència i com funcionen els estereotips es pot donar una resposta adequada a això, evitant la impunitat en molts casos. La dona víctima està immersa en un cicle que funciona a través d'una relació en la qual es va incrementant el nivell de tensió pel domini que l'agressor ofereix sobre ella. Arriba un moment en què això explota i es produeix l'amenaça, l'insult, l'agressió física; la dona decideix denunciar. Però després ve la «lluna de mel», ell demana perdó i ella, immersa en aquest ambient de domini, torna amb ell. I es repeteix el cicle, cosa que esgota amics, família i el propi sistema. Ella acaba aïllada, el que vol l'agressor. Cal entendre que la llibertat sexual de les dones ha de ser respectada sempre, no es pot envair i exigir-li una reacció a això. El domini és la veritable causa de la violència de gènere, el poder que l'home exerceix sobre la dona. Així ho recull la llei integral contra la violència de gènere.

Una norma que s'ha qüestionat molt.

Ha de quedar clar que la lluita contra la violència de gènere requereix un pacte d'Estat, aquest problema és una qüestió d'Estat, encara que alguns tinguin tendència a menystenir-lo. La llei és la més constitucional de la nostra democràcia. Ha superat més de 200 recursos. Parla de l'emancipació de les dones i aspira a ella. No deixa de ser curiós que sigui quan parlem de l'emancipació femenina quan tot el sistema trontolla i es qüestiona una mica de forma tan important.

Es declara feminista?

Pretenc i busco l'emancipació de les dones. Em declaro feminista perquè feminisme és democràcia, intel·ligència, veure on altres no veuen... El feminisme no és una ideologia, sinó un moviment, una filosofia que pretén la igualtat de drets entre les persones. Seria molt injust que les dones no estiguem representades com ens correspon quan som majoria en la població.