La fusió que Fainé anhela des de fa dues dècades

Menys de dues setmanes després, el 28 de gener d'aquell mateix any, Isidre Fainé es convertia en el director general de La Caixa, en substitució de Josep Vilarasau, que succeïa al seu torn en la presidència de la Caixa a Joan Antoni Samaranch. Un altre relleu significatiu es va produir més endavant quan Josep Oliu va assumir la presidència del Banc Sabadell i va rellevar Joan Corominas. Succeïa al desembre de 1999, en l'últim mes d'un any en què també es va produir la segona fusió de gran importància de l'era de l'euro, la de BBV i Argentaria que va donar lloc a BBVA, el segon banc d'Espanya per actius i el dissetè d'Europa.

Avui, 21 anys després, com llavors, una altra operació torna a agitar el sistema financer, la integració de Caixabank i Bankia, que si tira endavant suposarà la creació del primer banc per actius a Espanya, amb més de 620.000 milions, i el tercer, per darrere de Santander i BBVA, si s'inclouen també els negocis a l'estranger.

La fusió guarda algunes semblances raonables amb la protagonitzada per Santander i Central Hispano i també pot precipitar moviments posteriors amb Banc Sabadell al centre de les mirades. El banc català podria anunciar la segona gran fusió aquest mateix any, com ja van fer BBV i Argentaria el 1999 en seguir les petjades de Botín i unir-se en BBVA pocs mesos després de la creació de Santander Central Hispano (SCH).

Darrere de la unió de Caixabank i Bankia, impulsada per Isidre Fainé (president de la Fundació Bancària La Caixa, el major accionista de Caixabank), hi ha també José Ignacio Goirigolzarri (president de Bankia) i Gonzalo Gortázar (conseller delegat de Caixabank). En el cas SCH els grans noms eren Emilio Botín (Santander) i José María Amusátegui (BCH), acompanyats d'Ángel Corcóstegui (BCH) i Matías Rodríguez Inciarte (Santander). Tots quatre van tutelar l'entitat resultant, que va tenir dos copresidents, Botín i Amusátegui, fins que el càntabre es va quedar en solitari a la presidència amb Corcóstegui com a número dos.

Tot i que la creació de SCH es va presentar com una fusió entre iguals, Santander va absorbir Central Hispano, igual que succeeix ara amb Bankia, que a la pràctica seria comprada per Caixabank tot i anunciar-se com una integració. Botín va pagar l'absorció amb un intercanvi d'accions, sense diners en metàl·lic, i per cada cinc títols de BCH en va donar tres de Santander. Els accionistes d'aquest banc van controlar més del 69% del banc resultant, davant el 36% dels de BCH.

Caixabank també segueix avui aquesta estratègia, sumant-se a l'onada de fusions sense pagament en efectiu. Actua així perquè per abonar en metàl·lic la compra de Bankia hauria de demanar els diners als mercats, a través d'una ampliació de capital, en un moment en què molt pocs inverteixen en bancs per la seva baixa rendibilitat i amb un moviment que diluiria la participació dels accionistes actuals de Caixabank. Opta, en canvi, per un intercanvi accionarial que encara ha de perfilar-se.

Algunes estimacions apunten que es pugui lliurar un títol de Caixabank per cada dos o tres del banc controlat per l'estat. L'equació de bescanvi exacta sorgirà d'aplicar una prima sobre la cotització de Bankia prèvia a l'anunci de la fusió que pagarà Caixabank i servirà per determinar quina participació té cada entitat en el grup.

La motivació

Santander i Central Hispano justificaven la creació de SCH perquè en un context de baixos tipus d'interès necessitaven guanyar dimensió per reduir els costos (via sortides d'empleats i tancament d'oficines) i elevar els seus beneficis. L'era dels grans marges com nutrients dels ingressos era història.

Fainé sap que Botín i Amusátegui deien la veritat i que les dificultats que els dos grans tenien el 1999 són ara els problemes estructurals de la banca espanyola que ell tracta d'alleujar amb la fusió de Caixabank i Bankia