L'euro acumula una apreciació del 5,56% des de principis d'any davant el dòlar i del 10,7% des del 20 de març, en el pitjor moment de la pandèmia. Ara cada euro compra 1,1846 dòlars, una fortalesa que no es coneixia des d'abril de 2018. I fa uns dies l'euro va arribar a cotitzar a 1,20 dòlars després de sis mesos consecutius a l'alça. En les circumstàncies actuals, l'enduriment del tipus de canvi de l'euro enfront de la divisa nord-americana i altres monedes té més desavantatges que beneficis. L'apreciació de la moneda actua com a llast per a la recuperació econòmica i la superació de la greu crisi causada per la pandèmia perquè resta competitivitat a l'eurozona.
Un euro fort encareix les exportacions, abarateix les importacions -amb el consegüent efecte substitució de les produccions internes per les externes en el mercat propi- i minva, per l'efecte canviari, l'import -un cop expressat en euros-dels beneficis obtinguts per les companyies europees en les seves filials situades fora de l'àrea monetària.
Tot això minva el PIB, dificulta la creació d'ocupació i penalitza les Borses. Aquests costos tendeixen a ser més intensos en l'àrea de l'euro per ser l'economia més oberta del món i la que més depèn per això del comerç exterior, que aporta el 50% del seu PIB enfront del 30% que suposa per a la Xina i el 28 % que representa als EUA. Un tipus de canvi elevat té l'avantatge d'abaratir el preu del petroli en euros, amb el consegüent efecte benèfic sobre la balança per compte corrent, els costos empresarials i la renda disponible dels ciutadans.
Però un major abaratiment de les importacions, i en particular de les del cru (el barril cotitzava divendres a 39,75 dòlars, molt lluny dels 68,9 dòlars de començaments de gener, abans que es tinguessin notícies de la pandèmia a Xina), agreuja l'actual pulsió desinflacionària, contra la qual lluita sense èxit el Banc Central Europeu (BCE).
Inflació feble
La inflació, molt feble des de fa anys, està en taxes negatives a Espanya des de fa cinc mesos i en l'eurozona des d'agost. Amb els deutes públics disparats i les privades també a l'alça, la inflació negativa és un mal senyal perquè fa créixer el pes dels dèbits i dificulta el seu pagament, el que, sumat a una crisi econòmica molt aguda, dibuixa un quadre que, si persisteix i s'intensifica, s'assemblaria a una situació deflacionista.
La por a la «japonització» de l'economia europea ve d'abans i ara ha tornat a reverdir. La duradora crisi japonesa va començar a gestar-se precisament amb una revaloració del ien després de l'acord canviari del Plaza a 1985.
La inflació negativa també tendeix a agreujar els dèficits fiscals, que ja estan desorbitats a causa de l'ensorrament de l'activitat econòmica i de l'alça de la despesa pública com a conseqüència de la covid. En la mesura que la caiguda de preus redueix els ingressos fiscals per l'IVA, impostos sobre hidrocarburs i altres, el desequilibri pressupostari s'agreuja.
La persistència d'una tendència desinflacionària sostinguda forçarà al seu torn el Banc Central a intensificar i perllongar la seva insòlita política monetària ultraexpansiva per intentar revertir la situació. Aquesta persistència en l'anomalia de les compres massives de deute i dels tipus d'interès negatius és una font de riscos a futur en forma de «bombolles», més desigualtat, assumpció creixent de riscos pels inversors a la recerca de rendibilitats, assignació ineficient de recursos i prolongació d'una economia «zombi» pel dopatge monetari.
A curt termini, tipus més negatius i durant més temps extremarien la pressió sobre els sectors bancari i assegurador amb un estrenyiment de marges asfixiant. Es veurien més fusions com la que estudien CaixaBank i Bankia, i una major concentració financera implicaria més tancaments d'oficines, més destrucció d'ocupació en el sector i major reducció del nombre d'operadors.
Causes
L'euro cotitzava a gairebé 1,145 dòlars el 9 de març quan la gravetat de la pandèmia a Europa va forçar la seva caiguda en només onze dies fins als 1,069 dòlars, mínim de l'any. Això va ocórrer durant el moment més dur de la crisi sanitària: amb els contagis sense control, els hospitals saturats, la mortaldat desbocada i els primers confinaments.
L'impacte va suposar una caiguda sobtada de l'euro del 6,63% en menys de quinze dies. Fins al maig hi va haver alces i baixes, i a finals de maig va començar la recuperació sostinguda de la moneda enfront de el dòlar.
A això van contribuir els desconfinaments i l'anomenada desescalada, que van permetre recuperar algunes activitats econòmiques, mentre que als EUA l'erràtica gestió de Trump, basada primer en el negacionisme i després en canvis de posició, va ajudar a afeblir el dòlar enfront de l'euro. Les accions bel·ligerants de la UE amb estímuls fiscals (a diferència del que va fer en la crisi de 2008) van suposar un altre gran impuls per a l'euro.
La supressió temporal del límit de dèficit fiscal als governs, l'aprovació a la primavera dels fons SURE, MEDE i BEI amb 540.000 milions i sobretot l'autorització per l'Eurogrup el 21 de juliol del Fons de Recuperació per uns altres 750.000 milions van tornar la confiança en el futur de l'euro i en la seva economia.
Fons decisiu
El Fons de Recuperació va ser decisiu perquè va suposar el primer compromís europeu d'emissió de deute comunitari a gran escala, el que s'ha interpretat com el primer pas per dotar l'eurozona en el futur d'un Tresor comú i corregir així una de les greus mancances congènites que li han impedit ser considerada fins ara com una àrea monetària òptima.
La immediata confiança que va inspirar per això l'euro i la presumpció d'una recuperació més ràpida a l'eurozona per una gestió de la pandèmia més encertada que als EUA va suposar que els fluxos de capitals viréssin des d'Estats Units cap a Europa, amb la consegüent apreciació de l'euro i depreciació del dòlar.
A això també va contribuir que, amb els primers signes de reactivació econòmica i amb els anuncis d'avenços en les vacunes, el dòlar va perdre part del seu atractiu com a valor refugi (el mateix ha passat a l'or), afavorint que capitals que havien buscat empara en el bitllet verd-i que havien contribuït a la seva apreciació des de l'eclosió de la pandèmia- fessin el viatge de tornada i invertissin la tendència.
L'estrenyiment de les rendibilitats en els bons a banda i banda de l'Atlàntic també van ajudar a fer-ho. I a això s'hi va sumar la incertesa sobre les eleccions als Estats Units al novembre, el risc que Trump no reconegui el resultat si perd i els rebrots de tensions amb la Xina.
Canvi d'objectiu
La decisió de la Reserva Federal, coneguda a finals d'agost, de canviar el seu objectiu d'inflació (permetrà que sobrepassi temporalment el 2%) suposa que allunya qualsevol aspecte de pujada de tipus o cessament del seu activisme monetari. Això va afeblir encara més el dòlar, restant competitivitat a l'eurozona. Ara totes les mirades es dirigeixen al BCE, on han aflorat veus diferenciades.
La versió oficial, difosa aquesta setmana, s'empara en el fet que la intervenció en el tipus de canvi no forma part dels mandats dels bancs centrals. Es tracta de fugir de qualsevol indici de manipulació de la moneda i de «guerra» de divises. No obstant això, el control de la inflació -en la qual té gran influència la debilitat o fortalesa canviàries- és l'objecte suprem de la política monetària i, en el cas del BCE, l'únic. I aquest mandat (un IPC a prop i per sota del 2%) s'està vulnerant.
