Pedro Sánchez va tornar de l'infern on l'havia condemnat el PSOE sense por, i alimentat amb l'energia ígnia per consumar la seva venjança, no només entre les files socialistes. Cap polític espanyol havia guanyat abans una moció de censura, d'exigència tremenda en termes constitucionals. Doncs bé, l'actual president del Govern s'ha imposat en dos mocions en dos anys, fent fora Rajoy del poder i ridiculitzant Abascal. La clau de la seva tàctica victoriosa ha consistit a prendre's seriosament durant dos dies Vox. Per aniquilar-lo, és clar.

El pànic cerval que Sánchez genera a la jerarquia del PSOE s'ha traslladat a altres partits. L'absorció en els cops de matxet de la contesa arracona la interpretació psicològica de la secció final, dins de les dues hores d'atacs furibunds d'Abascal. Després de titllar Sánchez de criminal, mafiós, soci de terroristes, il·legítim i probablement alcoholitzat, aquest gran espanyol efectua un viratge en la seva melodia per suplicar gairebé que el president del Govern no el sacsegés molt fort en la seva rèplica. El líder de Vox no és un valent. L'inquilí de la Moncloa l'aterra, en el doble sentit d'aterroritzar-lo i d'aterrar. D'aquí la magnanimitat del vencedor socialista cap a l'acovardit autor de la moció, en la conclusió del debat. La derrota, li escup, «és un alleujament per a vostè mateix». Sense cap misericòrdia.

Per astúcia o covardia, Casado ha retardat el seu pronunciament fins a comprovar que Sánchez havia liquidat Vox. Si Abascal hagués sortit indemne de la col·lisió amb el comte de Montecristo que va tornar per apoderar-se del PSOE, el PP hagués estat complaent amb els seus germans díscols de la ultradreta moderada. Amb les cartes cap amunt, el líder popular es va sumar sense pietat al festí. Abascal va arribar a el debat amb pànic a Sánchez, i en va sortir tement fins i tot Casado.