Una victòria de Joe Biden tornaria els EUA al centre del tauler de 2016. L'únic problema és que aquest tauler ja no existeix. El joc ha canviat. En quatre anys, Donald Trump ha destruït el món complex d'equilibris que va sorgir de la Segona Guerra Mundial. Ha tret el seu país del pacte nuclear amb l'Iran i dels acords de París per frenar la crisi climàtica. En aquest temps, ha repartit menyspreus entre tots els líders europeus. Té malvolença a Angela Merkel i Emmanuel Macron. Del seu imitador, Boris Johnson, ha de conservar una pobra impressió perquè és massa culte, i se li nota. Ell prefereix tractar amb autòcrates com Vladimir Putin i dictadors com Kim Jong-un.

Si guanyés Trump tindríem més del mateix, però tampoc és segur que les regles del seu joc hagin de sobreviure a la pandèmia de covid-19. Entrem en un món de boirines i incerteses, un espai perillós perquè fomenta la por, multiplica els discursos d'odi i genera conflictes.

Trump no és un bel·licista, tot i que arrossegui l'etiqueta de perdonavides. Es tracta d'un empresari immobiliari que vol assolir el millor acord per als seus interessos. El seu estil no consisteix a bombardejar l'edifici que vol comprar. Juga amb els límits, com ho feia la Màfia a les pel·lícules d'El Padrí de Francis Ford Coppola. És un president maleducat que trenca les normes de comportament del càrrec. Ni tan sols es molesta a dissimular.

Ni estratègia ni objectius

El principal inconvenient de Trump és que no té un altre pla que la pròpia satisfacció. És un home voraç i impredictible. No hi ha estratègia ni objectius fora de l'ego. Malgrat tot, hi ha algunes pistes de com podria ser la seva actuació en un segon mandat i com afectaria les relacions internacionals.

Ha creat la sensació que defensa el seu país, l'«America First», la seva promesa electoral estrella, gràcies a la guerra comercial amb la Xina. També va endurir la seva política amb Cuba i va traslladar la seva ambaixada a Jerusalem, un símbol del que va venir després: l'abandó dels palestins i la renúncia a l'aplicació de les resolucions del Consell de Seguretat de l'ONU. Està a punt de completar una altra promesa amb la retirada de l'Afganistan, entregada a la seva sort i als talibans.

Va comprar la tesi dels falcons que l'Iran és el gran Satanàs global al qual cal combatre. La seva obsessió és desfer cada pas fet per Obama, no importa en quina direcció ni amb quin èxit. Les seves accions militars més destacades van consistir a matar Abu Bakar Al-Bagdadi, líder de l'Estat Islàmic (EI), i matar el general iranià Qasem Soleimani, que més que una heroïcitat va ser un assassinat que contravé les regles internacionals. Soleimani va ser clau per derrotar l'Estat Islàmic a l'Iraq i Síria.

L'actual president ha demostrat ser un aliat poc fiable, més enllà dels seus excessos verbals amb la UE. Va deixar sols els kurds sirians que van actuar com a tropes en el terreny. Un segon mandat de Trump seria bo per als interessos de Putin a Síria i per als de Benjamin Netanyahu a tot el Pròxim Orient. Biden tornaria al camí de la negociació en tots els escenaris, però arribaria tard amb Teheran, que ja ha trepitjat l'accelerador del seu programa nuclear.

Un excap del Mossad (servei d'espionatge exterior israelià) sosté que, amb Trump, l'Aràbia Saudita establiria relacions diplomàtiques amb Israel d'aquí a pocs mesos. Amb Biden trigaria més i vincularia el procés de reconeixement a un acord previ amb els palestins. Un president demòcrata tornaria a la tàctica dels dos estats per solucionar el conflicte, tot i que també sembla superat pels esdeveniments. És significatiu que Trump no aconseguís que Netanyahu parlés malament de Biden en una conferència telefònica gravada amb càmera. Bibi porta massa temps sobre l'escenari per deixar-se sorprendre en una estupidesa.

Els demòcrates inicien guerres

Els demòcrates són més propensos a iniciar guerres. Barack Obama, premi Nobel de la pau preventiu, va ser el campió en l'ús de drons per bombardejar a l'Afganistan, l'Iraq, Síria i Somàlia. Aquests avions no tripulats no distingeixen el terrorista dels civils. Queden focus actius de grups gihadistes a Somàlia, Síria, el Magrib i el Sahel, però el gran xoc de Biden es produiria amb Putin, que porta quatre anys sense un contrapès. Els beneficiats serien la UE i la Xina, que podria tornar a la pausa i al seu escenari favorit: la paciència.

La «vella normalitat»

La pandèmia encara no ha acabat. Ningú s'atreveix a posar data per al retorn de la «vella normalitat». Potser després de l'arribada massiva de vacunes eficaces a la tardor de 2021, o potser més tard. El que ha passat escurçarà els terminis previstos per la CIA, que datava el xoc entre els imperis el 2050. La Xina ja és una amenaça directa per a la supremacia nord-americana.

El principal perill d'un segon Trump és que passi del fanfarroneig a les accions. Hi ha diversos simulacres de guerra (jocs per ordinador), als quals són aficionats els Estats Majors de les Forces Armades, que situa les illes del Mar de la Xina com a punt principal de fricció. Els esmentats jocs indiquen que els Estats Units perdrien aquesta guerra regional amb la Xina, que potser tindria el suport de Rússia.

Encara que amb la victòria del candidat demòcrata tornaríem a la negociació, és possible que no serveixi per frenar i invertir el declivi que es percep. Aquest és el perill principal. A ningú li agrada reconèixer que el seu temps gloriós ha passat. Mirin si no els conservadors anglesos, aferrats a la bandera del Brexit com si fos l'últim sospir de la reina Victòria. En qualsevol cas, siguin pessimistes. Sempre és la manera més senzilla d'encertar.