El debat sobre el sistema electoral als Estats Units és recurrent, especialment després d'eleccions controvertides, com les celebrades el 2000, o com semblen destinades a convertir-se les d'aquest any, amb un Donald Trump que ha posat en dubte el seu funcionament i que està disposat a arribar fins al Tribunal Suprem per evitar el que sembla una ineludible victòria de Joe Biden.
El principal problema és que el que voten els nord-americans no és al seu president, sinó als delegats dels seus estats en el Col·legi Electoral. Aquest òrgan està compost per 538 compromissaris (per els 435 membres de la Cambra de Representants, els 100 membres del Senat i els tres delegats de el Districte de Columbia).
Tots els estats, amb l'excepció de Nebraska i Maine, concedeixen els delegats que per població els corresponguin al candidat més votat, independentment de si la victòria ha estat només per un grapat de vots. I aquí és on es complica l'assumpte, ja que d'aquesta manera qui aconsegueixi sumar la majoria dels 270 delegats al Col·legi Electoral encara que no hagi obtingut més vots pot convertir-se en president de país.
Cinc ocasions
En la història de país això ha passat en cinc ocasions, tres d'elles el 1825, 1876 i 1888. Les dues restants, però, estan molt més fresques en la memòria dels ciutadans. En 2000, el republicà George W. Bush va ser elegit amb 271 vots electorals després que se li adjudiquessin els compromissaris de Florida en donar-li el Tribunal Suprem la victòria en aquest estat per 537 vots malgrat que el demòcrata Al Gore havia aconseguit gairebé 450.000 vots més en tot el país. El mateix Trump es va imposar el 2016 sobre la demòcrata Hillary Clinton en aconseguir els 270 electors tot i que l'antiga secretària d'Estat va recaptar més de dos milions més que el republicà.
El fet que un candidat pugui arribar a la Casa Blanca sense tenir el suport majoritari dels ciutadans genera debat. En un sondeig publicat al setembre per Gallup, el 61 per cent dels nord-americans es van mostrar a favor d'abolir el Col·legi Electoral.
El suport és més gran entre els demòcrates, un 89 per cent dels quals són d'aquesta opinió, i entre els independents, amb un 68 per cent, mentre que només el 23 per cent dels republicans comparteixen aquesta opció.
Però acabar amb el Col·legi Electoral no és senzill, ja que requereix una reforma de la Constitució. Per introduir una nova esmena, cosa que no ha passat des de l'aprovació de la 27 el 1992, estan previstes dues vies diferents.
La primera d'elles, seria una proposta per part del Congrés amb el suport de dos terços de les dues cambres. En cas de tirar endavant, ha de ser ratificada pels legislatius de tres quartes parts dels estats de país. Aquesta ha estat la fórmula emprada fins ara en tots els canvis introduïts en la Constitució.
La segona opció, mai usada fins a la data, requeriria que els legislatius de dues terceres parts dels estats de país sol·licitessin al Congrés una Convenció Constitucional. En ella, podria modificar-se qualsevol part de la Carta Magna.
En els últims anys ha prosperat una via alternativa que busca canviar la forma d'elegir el president sense haver de esmenar la Constitució. Es tracta del moviment Vot Popular Nacional (NPV) que va sorgir el 2006 i amb el pas dels anys ha anat guanyant en suport.
En ell els estats han d'aprovar lleis per les quals es comprometen a concedir tots els seus delegats a el candidat que més vots hagi recaptat a nivell nacional, amb independència del resultat al seu territori.
