Joe Biden és el nou president dels Estats Units amb 4 milions de vots més que Trump. Ha guanyat amb un marge estret,
la majoria demòcrata a la Cambra de Representants serà menor que l'actual i pot ser que els republicans no perdin el Senat. La tan esperada marea blava que auguraven les enquestes era doncs un simple miratge.
Per què s'han equivocat tant
totes les enquestes? Per què els grans mitjans no han captat la realitat d'una Amèrica molt partida? Pot ser que electors de Trump ho ocultessin en els sondejos. Vot ocult vergonyant? Pot ser que a l'últim moment -Trump va fer un final de campanya espectacular tot i haver acabat de passar el coronavirus- hi hagués mes canvis de vot dels detectats. I molts columnistes poter van confondre els seus desitjos amb la realitat.
Joan Cañete, en un brillant article a El Periódico de divendres, apuntava a la incapacitat dels mitjans europeus per entendre l'Amèrica d'avui i les raons de la popularitat d'un president erigit en cabdill. És cert, però l'error ha estat també dels grans mitjans americans i d'un setmanari tan solvent com The Economist, que només donava a Trump un 3% de possibilitats. Si arriba a donar-li el 6%...
Trump ha perdut, però per poc. I s'ha vist l'atracció de l'electorat per un president autoritari que enarbora l'«America First», el proteccionisme, menysté l'estranger i la immigració i ataca el «progressisme de les elits». I que sense la pandèmia potser hauria guanyat.
El que no veiem és que fenòmens similars al trumpisme s'estan donant també a Europa. Les ideologies i valors progressistes han perdut atractiu perquè el comunisme va fracassar i la socialdemocràcia és pragmàtica. El liberalisme tampoc va sortir ben parat de la crisi de l'any 2008 i les democràcies cristianes es troben davant d'un món secularitzat i papats (Montini, Wotjyla, Ratzinger, Bergoglio) de signes diferents. En el món globalitzat molts llocs de treball industrials han emigrat a països abans subdesenvolupats amb salaris més baixos. Les xarxes socials relativitzen els valors clàssics quan no els desemmascaren. Les ciutadanies s'enfaden davant les limitacions al benestar social i rebutgen els qui no saben o poden mantenir-lo. En aquest món hi ha un espai destacat per als polítics que exalten la nació (existeix i té llengua), l'autoritat que mana (i protegeix), i acusen de tots els mals els partits.
El trumpisme ha crescut seduint bona part dels treballadors d'estats industrials com Ohio, Michigan i Pensilvània castigats per la globalització (i la Xina). Però també hi ha trumpisme a Europa.
A Itàlia, el desprestigi de la democràcia cristiana (corrupció) i del PCI (fracàs de l'igualitarisme rus) va dur als jutges «mani pulite» i va liquidar una classe política. I aquí va emergir la Forza Itàlia de Silvio Berlusconi, un multimilionari com Trump, però amb l'aire amable de l'antic «gondoler venecià». Després Beppe Grillo i Matteo Salvini, menys subtils, no han arribat a conquerir el poder.
A Gran Bretanya el Brexit és un fenomen nacionalista que diu que Europa roba els diners dels anglesos. I Boris Johnson és un populista, amb desvergonyiment a l'estil Trump, que s'ha carregat els dos primers ministres conservadors (Cameron i Theresa May) i un líder laborista excèntric (Jeremy Corbyn). I té majoria absoluta.
Fins i tot França. El cap del PFC, la insatisfacció amb les presidències, encara mítiques de l'esquerra i el gaullisme de Mitterrand i Chirac, i el fracàs successiu de la dreta de Sarkozy i el socialisme de Hollande van portar al fet que el Front Nacional de Marine Le Pen, d'extrema dreta però amb molt vot a barris obrers, pogués guanyar la presidència. El tap va ser el cabdillisme -aquest sí, culte i proeuropeu- de Macron, acompanyat per part de la dreta i la socialdemocràcia.
Alemanya ho ha evitat, almenys de moment. Per la vacuna històrica i la relativa solidesa de la CDU de Merkel i d'un SPD a la baixa, a més en gran coalició.
Espanya? Les errades del PSOE i el PP van nodrir el populisme «progre» de Podem i després el de dretes (Vox).
Però Sánchez ha embridat Iglesias (per ara) i Abascal té vots, però només és un exfuncionari del PP que s'enfonsa davant un bon discurs, centrista i europeista, de Pablo Casado.
Catalunya? Caldria analitzar la reacció anticatalana i el menyspreu i si va ser primer l'ou o la gallina. El trumpisme no és només una cosa dels americans. Està també entre nosaltres.
