Pedro Sánchez va haver de sortir una mica eufòric del ple de dijous. A la rellevant votació de les esmenes a la totalitat dels pressupostos va tenir 198 vots a favor i només 150 en contra. Quin gran contrast amb el 13 de febrer de 2019, quan va perdre per 156 davant de 191! Aquella humiliant derrota va obligar a dissoldre les Corts i després a dues eleccions generals l'abril i novembre. I a estar de president en funcions gairebé un any, fins al gener passat.
Per què aquest canvi tan rotund? El febrer del 2019 hi va haver una suma molt contradictòria de vots en contra que anava des de la dreta de PP i Cs a Puigdemont i ERC. Ara Cs i ERC (i Bildu) han canviat el seu vot, mentre que els que ho han fet en contra sumen menys i són més heteròclits: Vox, el PP i mig grup de Puigdemont (quatre dels seus diputats moderats s'han escindit).
Sánchez ha tingut doncs una votació molt superior a l'escassa de la investidura i ha ampliat els seus suports a dreta (els 10 de Cs i els 4 del PDeCAT) i a esquerra (els 13 d'ERC i els 5 de Bildu). I amb aquesta majoria de 198 vots és molt difícil que finalment no en tingui 176, la majoria absoluta necessària. Serà un pas rellevant per a la seva presidència i l'estabilitat de la legislatura.
Pedro Sánchez pot estar content, el govern de coalició no només ha resistit a l'infortuni de la pandèmia i a les desqualificacions de la dreta, sinó que té ben encaminada la legislatura. Però no tot és satisfacció. Primer, perquè la segona onada de la pandèmia agreujarà la crisi. El rebot del PIB del 16,7% al tercer trimestre pot ser flor d'un dia. I això serien moltes empreses trencades, milers de llocs de treball perduts i més malestar social. Res de bo per a un president que en les campanyes del 2019 gairebé va prometre un paradís terrenal.
D'altra banda, en la campanya electoral de novembre del 2019 Sánchez va afirmar que amb ministres de Podem no podria dormir tranquil. Estem a prop d'això? Bé, no és raonable voler amputar la majoria de 198 vots de dijous expulsant els deu diputats de Cs, acusats d'estar encara a la foto de Colón de la qual Arrimadas (boicotejada per Rivera, com s'ha vist aquesta setmana) fa mesos que intenta sortir-ne. A més, el suport de Cs debilitaria el PP de Casado i estendria ponts amb sectors que no voten ni Podem ni el PSOE. En moments de crisi no és comprensible vetar un grup amb connexions a l'empresariat i socis a molts governs europeus.
Però Pablo Iglesias ha decidit expulsar Cs. Parla, amb raó, de democràcia inclusiva quan vol sumar ERC i Bildu. Però sumar ERC i Bildu i, al mateix temps, expulsar Cs és inclusiu només per a l'esquerra i excloent del centre. I quan Iglesias parla d'un bloc per dirigir l'Estat, el que vol és restringir la capacitat de maniobra de Sánchez. A més, la política de bloc contra bloc (que agrada als dos Pablos, Iglesias i Casado) projecta una imatge negativa d'Espanya davant la UE i els grans inversors internacionals.
I Arrimadas, criticada per la premsa de dretes de Madrid, no ho té fàcil. Ha hagut de posar condicions polítiques (no a ERC i Bildu), quan el seu gran argument era que la crisi forçava un esforç conjunt per als pressupostos. Què té a veure l'esmena a la llei Celáa sobre la llengua vehicular amb les coses de menjar (els pressupostos)? A més, la prioritat del Govern és aprovar els pressupostos i Arrimadas té 10 escons davant dels 18 de la suma d'ERC (13) i Bildu (5). I a l'hora de decidir l'aritmètica compta.
Sánchez traurà els pressupostos. Està satisfet. Però també inquiet. Pablo Iglesias pretén tancar-lo en un bloc amb ERC i Bildu (fixar la majoria en una sola direcció), quelcom que faria perdre credibilitat a l'electorat moderat de centre-esquerra, el condicionaria més en política econòmica i li restaria interlocució en una UE en la qual l'extrema esquerra no governa a cap país.
La trampa d'Iglesias
Pedro Sánchez acaba de tenir un èxit. Però Rivera voleteja i els dos Pablos volen impedir-li l'obertura al centre. Sánchez pot estar satisfet, gairebé exultant, per la votació dels pressupostos. Però la trampa d'Iglesias -et tanquem només amb ERC i Bildu i expulsem Cs, per condicionar i desvincular-te del centre- el molesta i el preocupa.
I potser li genera insomni. Pot i ha de un primer ministre europeu que aspira a durar, donar l'esquena al centre i a les inquietuds de l'empresariat, les inversions del qual són les que finalment creen ocupació?
