Necessitava ERC en general, i Pere Aragonès en particular, una dada que fos prou contundent i persuasiva per evitar que el seu suport als Pressupostos Generals de l'Estat no generés, a menys de tres mesos de les eleccions, la indignació d'aquesta part de l'electorat que els republicans es disputen amb Junts per Catalunya. La conjuntura fa que amb la lectura crua de les xifres, aquests 2.300 i escaig milions que l'Estat invertirà o bé transferirà a la Generalitat, no n'hi hagi prou. D'aquí la lluita per fer arribar els fons destinats a Catalunya fins al 19,13%, superant el 19,0% que és el pes català al PIB espanyol (2019). És a dir, per primera vegada -«mai havia passat», en paraules del líder extramurs d'ERC- «Catalunya rebrà per sobre de la seva aportació al PIB espanyol». En el projecte aprovat pel Govern fa unes setmanes, l'aportació no arribava als 1.700 milions.

N'hi haurà prou per frenar els atacs del puigdemontisme? Es veurà el 14-F, però el desglossament de l'acord -tancat dilluns a la nit per la cúpula d'ERC amb el Govern- va incloure molta pedagogia per part del vicepresident en funcions de president i del líder republicà «al front de Madrid» (segons les seves paraules), Gabriel Rufián.

Tots dos es van preocupar per deixar clar tant que el pacte no suposa cap modificació en els objectius del partit (la independència i la república) com que és imprescindible «gestionar el mentrestant», és a dir, tot el temps que presumptament falti per a aquesta secessió. «I el mentrestant inclou una realitat molt dura, com tota la derivada de la pandèmia», va assenyalar el coordinador d'ERC.

Privilegis madrilenys

El segon gran element de l'acord és l'intent de frenar la Comunitat de Madrid, que, com va definir Pasqual Maragall fa 15 anys, «se n'ha anat». Una autonomia que, «ajudada per l'efecte de la capitalitat», és a dir, la concentració dels instruments de l'Estat i el pol d'atracció que suposa per al sector privat, segons Aragonès, ha teixit una laxa política fiscal que va ser definida pel coordinador d'ERC com de «competència deslleial». Just ara que la comunitat madrilenya li treu tres dècimes a la catalana en el seu pes específic dins del PIB espanyol (19,3%, 2019).

En aquest «peix al cove» republicà, Aragonès també va destacar que la Generalitat gestionarà tant l'ingrés mínim vital, competència de l'Estat, com els fons europeus per a la reconstrucció postcovid, assegurant-se un mínim de 596 milions el 2021. Quant a aquest últim aspecte, la novetat no rau en la quantia a gestionar, sinó en què serà el Govern el que triarà i traslladarà a l'executiu espanyol (interlocutor designat per la Comissió Europea) quins projectes subvencionar.

Canvi de paradigma

Tenint en compte que, històricament, el que es pressuposta poc té a veure amb el que realment es transfereix, l'acord també preveu que la comissió bilateral d'infraestructures, nascuda a l'ombra de l'Estatut, fiscalitzi el grau de compliment dels comptes cada quatre mesos.

«És un acord històric», explicava una font republicana abans de la compareixença de premsa. Ho deia per la quantia dels fons «arrencats» al Govern. Però també ho és, segons els republicans, perquè aquest acord significa «un canvi de paradigma», en paraules de Rufián. «Fins ara, l'estabilitat de l'Estat se sustentava sobre el nacionalisme de dretes basc i català. Ara, gràcies a les victòries electorals de l'últim cicle, l'Estat s'ha vist obligat a pactar amb el republicanisme català i basc», va manifestar.

Rufián va rebutjar estar exercint el mateix paper que els successius portaveus de CiU van jugar al Congrés durant el pujolisme i més enllà. «No m'imagino Josep Antoni Duran i Lleida reclamant la gestió de l'ingrés mínim vital», va afirmar.

D'altra banda, a diferència de la negociació per a la investidura de Pedro Sánchez, que els republicans van voler lenta fins a posar nerviosos els socialistes, ara, a ERC el rellotge li anava en contra. I no només això, sinó que una sensació d'inevitabilitat, que no podien negar-se a confirmar el seu suport als nous comptes (els actuals són obra de Cristóbal Montoro), havia envaït els republicans des de l'inici de la pandèmia i de la triple crisi, sanitària, social i econòmica.

Un rellotge que marca inexorable l'hora de les eleccions catalanes del 14 de febrer, en què els republicans desitgen acabar amb vells fantasmes i vèncer, finalment, el puigdemontisme a la Generalitat. Un JxCat que veu en el pacte de pressupostos una cessió innecessària i un preàmbul d'un tripartit. Que també avança cap a un nou cop, se suposa que avui, per als presos de l'1-O, amb el veto al tercer grau penitenciari o la retirada d'aquest per als que el gaudeixen.

I si bé això no seria un problema per si mateix, ja que el primer que envia els seus representants a negociar és el mateix líder empresonat, Oriol Junqueras, sí quedaria més que estrany a ulls de la militància del carrer facilitar un salconduit d'estabilitat a un Govern d'un Estat que manté el puny sobre els dirigents independentistes. «Estem convençuts del que fem, és el que necessita el país i la seva gent», assenyala una veu del partit per indicar que no hi havia resolució sobre els presos que hagués variat la seva posició.

Les coses, a més, es van complicar quan Inés Arrimadas va mostrar la seva voluntat de pacte amb Sánchez. Automàticament, el preu dels republicans va baixar molt a la llotja del Govern. Si ERC s'atrinxerava a la muntanya, el PSOE podia buscar l'acord amb Ciutadans. Hi hauria pressupost, no hi hauria desestabilització de l'Estat (el gran argument hiperventilat), no hi hauria un plus de recursos per a Catalunya i, a més, ERC no podria dir que la seva prioritat és atendre les víctimes de la pandèmia. La ruïna en portes del 14-F.

La resposta que va trobar Esquerra va ser el pacte llampec. «Hem pactat ràpid perquè encara érem forts -va confessar un dels artífexs del pacte a El Periódico, del mateix grup editorial que el Diari de Girona. Com més temps transcorregués, menys arguments teníem perquè més grups se sumaven a l'acord». Poc abans que ho fessin els republicans, tant el PNB com EH Bildu havien donat el seu aval als comptes de l'Estat.

Cs, fora de joc

El pacte llampec va permetre enxampar en fora de joc Cs. Abans del ple sobre les esmenes a la totalitat van ser els taronges els que van colpejar primer assegurant que ni estaven disposats a presentar oposició ni donarien suport a la del PP o Vox. Això va motivar el retard d'un dia en l'anunci dels republicans que farien el mateix. Poc després del 14-F, una foto amb Cs podia ser fatal.

Després de l'ultimàtum d'Arrimadas a Sánchez, la setmana passada, perquè inclogués el castellà com a llengua vehicular en l'ensenyament si volia el seu suport en els pressupostos, ERC va buscar amb intensitat tancar el pacte immediatament. Els republicans van creure que era el seu moment. Perquè el 14-F, en el fons, encara queda lluny.