Hi va haver un moment, a mitjans de maig, en què el Govern caminava per la corda fluixa. Aconseguia que s´aprovessin les pròrrogues de l´estat d´alarma amb molta dificultat, en negociacions agòniques. Els aliats tradicionals es desentenien de les seves iniciatives. El fantasma d´unes eleccions anticipades planejava sobre el Congrés. Sis mesos després, el panorama ha canviat per complet. Ara els suports de l´executiu es multipliquen fins a arribar a una xifra insospitada quan la coalició va començar a caminar, al gener: 188 vots a favor (13 per sobre de la majoria absoluta) van obtenir ahir els Pressupostos Generals de l´Estat de 2021, que ara es dirigiran al Senat per, si hi ha nous canvis via esmenes, tornar a finals d´any a la cambra baixa, on seran definitivament aprovats.

Pedro Sánchez i Pablo Iglesias ja tenen la legislatura encarrilada. Els col·laboradors el president del Govern fa mesos que argumenten que la finalitat del bipartidisme va acabar amb l´era dels pressupostos anuals. En aquesta nova època, on les majories resulten menys clares, els comptes es dissenyen per a diversos exercicis, expliquen. Al cap i a la fi, Espanya porta des del 2018 amb els pressupostos del PP prorrogats. Així que Sánchez ja compta amb les armes per portar el seu mandat fins al 2023, quan se celebraran noves eleccions generals.

L´aliança per als comptes de l´any que ve és molt àmplia. Engloba 11 formacions: PSOE, Podem, ERC, PNB, EH Bildu, PDdeCAT, Més País, Compromís, Terol Existeix, Nova Canàries i el PRC, sigles que van des de la socialdemocràcia clàssica a tot l´espectre situat a la seva esquerra, passant per la majoria del nacionalisme i independentisme i les formacions purament minoritàries. Si algú pot presumir d´aquesta suma, és Iglesias. Davant de les temptacions de Sánchez de pactar amb Ciutadans, el líder de Podem va apostar per una amalgama d´aquest tipus des del principi, quelcom que ara s´encarrega de repetir sense pausa, acostumat com està a presumir en públic dels seus mèrits polítics.

Així i tot, Iglesias no esperava arribar a una xifra tan alta com els 188 vots d´ahir. Aquí també hi ha hagut un convidat inesperat: el PDeCAT, que després de separar-se de JxCat ha tornat a un camí pragmàtic, semblant al de l´antiga CiU. «Hem assumit la nostra responsabilitat», va dir el seu portaveu, Ferran Bel. Des d´ERC, Gabriel Rufián va assenyalar que comença «una nova era», perquè «l´independentisme d´esquerres ha entrat». En plena precampanya de les eleccions catalanes, el republicà va instar el Govern a moure fitxa en el pla territorial. «Si no demostrem d´aquí al 14 de febrer (data dels comicis autonòmics) que la política serveix per a alguna cosa, la política anirà de màgia», va anticipar, en referència a JxCat, que enarbora al costat de la CUP l´enfrontament amb l´Estat.

Els socialistes no acaben de sentir-se del tot còmodes amb aquests suports. Sobretot, amb Bildu, una formació hereva de Batasuna però en la qual també conviuen altres sensibilitats, el concurs de la qual ha provocat malestar en importants barons del PSOE. Però a la Moncloa argumenten que la polèmica és «artificial», perquè tot el que s´ha pactat amb els abertzales té justificació i calia buscar «quants més suports millor». En el fons, el partit amb prou feines té pes en les decisions del Govern. Des que va guanyar les primàries a Susana Díaz, i encara més arran de la seva arribada a l´executiu, Sánchez no té cap contrapoder intern. Els seus col·laboradors, al mateix temps, atorguen poca importància al protagonisme que s´arroga Iglesias aquests dies.

La dreta i l´extrema dreta, mentrestant, es van dedicar a barallar-se entre elles. Un altre punt a favor de el Govern, tot i que la por de Pablo Casado a Santiago Abascal, segons els socialistes, dificulta el pacte amb el PP per renovar el Consell General del Poder Judicial. Macarena Olona, de Vox, va arribar a acusar des de la tribuna els conservadors de «blanquejar ETA» i ser «còmplices» del «canvi de règim», en votar en contra de la moció de censura.